Recordant Albert Aragonès

 Avui rebem la trista notícia que ens ha deixat Albert Aragonès. Una gran pèrdua. En semblarà veure'l algun dia per Tortosa, imaginaré que compartirem una breu conversa, amable, intel·ligent... De seguida m'adonaré que no.

Fa anys, vaig començar a escriure petites anècdotes quotidianes com a excusa per a alimentar el blog. Aviat em vaig adonar que estava fent un dietari, i de com gaudia del fet d'escriure aquestes vivències properes, i de milloraven la meva capacitat d'observar emocions, tendresa, bellesa... al meu dia a dia, fins al punt que dedico més temps a escriure el dietari que ficció.

Però passats els anys m'he adonat d'una altra conseqüència d'escriure el dietari, i és que he captat i desat per al record petits moments compartits amb gent a qui m'uneix la passió per la cultura, i també un afecte mutu, que d'altra manera haurien caigut a l'oblit, com és el cas d'aquest apunt de març de 2023, en què explico una senzilla anècdota amb Albert Aragonès, i que ara pren unes altres dimensions.

Volem fer-li algun homenatge, expressar el nostre afecte? Mantinguem el seu llegat, estimem allò que ell estimava:

LA LLARGA OLOR D'UNA TARONJA

Camino per Tortosa dins del meu circuit diari d’allò més habitual. A poca distància, veig que Albert Aragonés arriba a casa seva, carregat amb dues grans bosses. Tortosa és una ciutat de mida humana, i els malalts de cultura ens coneixem pràcticament tots. A l’Albert hi arribo des de diversos fronts: com a artista de poesia visual, com a gestor de l’extraordinària pàgina d’internet beaba, amb ànim enciclopèdic de recollir tots els autors ebrencs i les seves obres, i com a professor. L’últim contacte que havíem tingut és per la seva faceta docent, ja que he estat convidat dins del programa d’Autors a les aules a visitar el seu institut, i que hem ajornat per problemes mèdics.

M’hi aproximo i, sense cap altra introducció, li pregunto assenyalant les dues bosses que ha deixat a terra mentre busca la clau: t’ajudo a carregar? Em mira i somriu. M’agrada entrar de bon humor a les converses, despertar somriures. Ràpid de reflexes, em segueix el joc. Jo creia que venia del supermercat, però de seguida m’adono que no, que deu tornar d’algun hort. S’acotxa i em dona quatre de les taronges que porta, i em diu: té, per a dinar. No puc rebutjar un oferiment així, d’una de les fruites que més m’agraden, que tant valorava de petit al meu poble de secà, i que tant gaudeixo des de que visc a les Terres de l’Ebre.

Abans de continuar, em pregunta pels problemes mèdics, i li contesto que tot millor. Quedem que reprogramarem la visita a l’institut passat Setmana Santa, és a dir, quan s’acabi el trimestre i disposin de més temps per a preparar-la.

Tot plegat han estat un parell de minuts, intranscendents en aparença, que no han afectat les nostres vides, però vull creure que les han fet més humanes. Aquests instants són deliciosos, de petites complicitats personals, de simpaties mútues, que no costen diners i que sovint no valorem prou. De postres, a dinar, em menjo el seu sucós regal mentre penso en escriure aquest apunt. L’olor de la taronja romandrà entre els meus dits tota la tarda.