Ahir ens arriba la notícia de la mort de Rick Davies, un dels líders de Supertramp.
El meu record em diu que vaig començar a escoltar el grup al 80. Devia fer primer o segon de BUP, i un company d’habitació de la residència Sant Jordi de Tarragona es va comprar la cinta del concert a París. Aquelles habitacions del Sant Jordi, que ens feia conviure amb gent de gustos diversos, foren un catàleg de finestres per a observar mons musicals –i de tota classe- diferents; alguns s’han quedat amb mi. Posava la cinta contínuament, i recordo que em començava a agrada Dreamer, que era la primera d’una cara.
Els primers anys dels 80 foren de canvi per a mi, i el ventall dels meus gustos musicals es va obrir a estils diferents, mentre d’altres començaven a desar-se al calaix del record; un calaix que ara obro de tant en tant, amb certa nostàlgia i ànim de reconciliació.
Grups com Dire Straits o The Police ja formaven part de la meva dieta musical, però durant molts i molts anys, si algú m’ha preguntat pel meu grup preferit, he contestat que Supertramp.
Acudeixo a ells periòdicament, sense abusar-ne, només quan tinc necessitat de delectar el meu paladar, semblan a quan em ve de gust una mica de clàssica.
Em vaig anar comprant tots els discos, i ara sobretot els escolto a la llista de reproducció que tinc a youtube. És pràcticament impossible escollir una cançó preferida, perquè entenc Supertramp com una gran obra, però tinc especial estima pel primer disc que vaig comprar, Crime of the century.
1 comentari:
Crime of the century és una obra mestra, continua sent un dels meus discs de referència, i hi vaig tornant. Un gran grup.
Publica un comentari a l'entrada