De vegades cal resignarse; no podem evitar que la plugi caigui i mullar-se no és tan greu. Un cop assumida la mullena, podem començar a fruir del paisatge banyat, dels colors avivats, d'una certa relativització dels problemes. 
Una més d'aquestes Cares del món m'arriba via correu electrònic (aquest mitjà que cada dia em prepara sorpreses i regals), juntament amb aquest text:
És indescriptible l'alegria que m'emporto cada vegada que algú m'obsequia amb algun comentari sobre els meus contes. Avui he rebut un nou regal d'aquesta mena de mans de Jaume Puig i el seu blog Nau Argos , en forma de comentari de Postres de músic. He trobat molt interessant com ha centrat gran part de l'anàlisi en el tractament del temps en els meus contes, fins al punt d'anomenar-me rellotger. M'ha fet molta gràcia.Aquest comentari i altres que han aparegut recentment demostren l'encert que vaig tenir d'iniciar aquest blog amb la primera intenció de promocionar la meva tasca d'escriptor, ja que ha recuperat el meu llibre d'alguna lleixa oblidada d'alguna llibreria. Sempre ho he dit això, que la meva primera motivació en crear un blog era promocionar-me com a escriptor, i també he dit sempre que aquesta eina es va transformar de seguida, no en una eina per a promocionar-me, sinó en un dels principals objectius de la meva tasca. Com vaig dir a les Jornades sobre la Catosfera, vaig comprar un martell per a penjar un quadre, i he acabat penjant el martell.
Algú potser s'escandalitzarà, o trobarà immoral o poc correcte utilitzar el blog com a promoció personal. Jo sóc un escriptor desconegut, que no apareix en cap llista, ni compta amb grans campanyes de màrqueting pagades per la seva editorial, ni rep el ressò mediàtic de cap mitjà de premsa, i que intenta desenvolupar la seva tasca en la llengua materna, una llengua minoritària que dificultarà la seva difusió a grans mercats. Jo, aquest escriptor, disposo d'aquest blog, el meu, com a petit, i pràcticament únic, altaveu de les meves activitats, i trobo un preu massa car haver de renunciar-hi. Evidentment, si em limités a parlar de mi contínuament, els visitants (i sobretot jo mateix) s'avorririen i fugirien d'aquest racó dalt del món, ja que hi ha altres coses molt més interessants a la blogosfera i tots tenim la llibertat de decidir. Per a mi és un plaer i un joc continu inventar-me Desdefinicions cada setmana, i buscar Cares del món sorprenents, i enginyar-me jocs literaris per fer-vos pensar o motivar-vos a escriure, i reflexionar en veu alta, i escriure sensacions, i, de tant en tant, parlar dels meus llibres.
Per tot això, gràcies a tots i a totes les visitants.
Demà comencen els jocs literaris del mes de febrer amb un de molt especial en homenatge a Mercè Rodoreda i amb el qual col·laboraran 60 blogs a qui agraeixo la seva entusiasta participació i entre els quals he repartit alguns fragments de La plaça del diamant que caldrà trobar. 
Pel·lícula de 2003, dirigida per Edward Zwick i protagonitzada per Tom Cruise i Ken Watanabe. El capità Nathan Algren és un soldat nordamericà desfet pels horrors de les guerres que ha viscut, especialment per la masacre que ell mateix va protagonitzar contra els indis. El destí de soldat el porta al Japó, contractat pel primer ministre per a acabar amb la rebel·lió de Katsu-moto, l'últim samurai. El capità acabarà lluitant al costat dels samurais, amb qui retrobarà la pau d'esperit i comprovarà que hi ha una altra manera d'entendre la vida. Vol que mati japonesos; mataré japonesos. Vol que mati els enemics dels japonesos; mataré els enemics dels japonesos; per 500 dòlars al mes mataré a qui em demani. Però cal que tingui això present: a vostè el mataria per res.
La vastitud del mar ofereix cert consol; no hi ha passat, no hi ha futur.
La tertúlia va continuar després amb la boca plena d'un exquisit pica-pica (per primer cop vaig prova un pastisset de taronja) i em desvirtualitzo amb uns quants blocaires.
A continuació, Marc Vidal, promotor de la trobada de la Catosfera, ens explica, entre altres coses, com va anar aquesta trobada a Granollers i les seves sensacions. El seu entusiasme i empenta s'encomanen. Opina que els blogs aconsegeuixen que la gent sigui més sociable i que tingui ganes de col·laborar en projectes. L'usuari del blog és sobirà, agafa el món que l'envolta i utilitza la tecnologia com a altaveu de la seva opinió al món. Ens trobem en el moment comunicatiu més gran de la història.
De vegades els llibres es caracteritzen per la seva acció trepidant, per la trama ben construïda, pel missatge o l’emoció que transmeten, per l’estil àgil o feréstec de l’autor… A ningú se li escapa que la guia de telèfons és el llibre amb més personatges del món, però d’acció, n’hi ha més ben poca, possiblement per l’absència absoluta de cap verb. A més, tota aquesta colla de personatges que omplen a vessar les seves pàgines no es relacionen entre ells, malgrat la poca distància que els separa, i això, curiosament, crea un clima de solitud que impregna tota l’obra: l’ésser sol enmig la multitud.
Quan estàs a punt de fer un salt mortal, què és més important? Saber que si caus t'espera la xarxa o confiar en les pròpies possibilitats?
En aquesta secció de Cares del món intento ser el màxim d'original, i per això intento evitar les imatges de cases, ja que és molt fàcil imaginar-se un rostre amb dues finestres i una porta. Aquest divendres és una excepció, ja que la imatge ha estat enviada pel company blocaire de Nauargos, acompanyada d'un text que reprodueixo literalment i que m'ha fet molta il·lusió, ja que mostra com la màgia dels blogs crea vincles entre les persones que superen el líquid de la pantalla i ens acompanya la resta del dia.
