La foguera de les vanitats, de Tom Wolfe

Visió polièdrica de la societat de Nova York, de la seva part fosca. El protagonista, Shelman Mcoy, és un senyor de l’univers de Wall Street, que viu en un món de grans despeses superflues (la seva filla li pregunta de què treballa, que què fa i no sap què respondre-li). La seva vida de privilegi farà un gir de 180 graus a causa d’un incident, d’una descuit a l’hora d’agafar la sortida equivocada de l’autopista, i es trobarà cara a cara amb la Nova York més sòrdida. La novel·la és plena de personatges interessants: Peter Fallow, el periodista que només busca els grans titulars; Lawrence Kramer, l’ajudant del fiscal, capaç de tot per una mica de protagonisme i notorietat ( és patètic com mostra l’esternocleidomastoidal per fer impacte); el reverend Bacon, que manipula l’opinió pública, en una falsa defensa de la igualtat dels negres, quan només pretén el seu interès privat; Abe Weis, el fiscal del Bronx, angoixat per la seva reelecció i que donarà tot allò que li demanin les masses per guanyar-se els seus vots. Impacta la figura del jutge Kovistsky, fart del sistema, que mira d’imposar la seva autoritat a base de crits dins i fora dels judicis. En aquest sistema, al Brox, hi ha un munt de gent que treballa als jutjats, en milers de casos que ben just poden tramitar; cada dia arriba un munt de “menjar” nou per a alimentar aquest sistema. Un capítol destaca sobre la resta pel seu humor negre, quan el magnat Ruski mor en un restaurant de luxe, caient de cap damunt del plat; però la gent no s’inmuta, els cambrers passen pel seu damunt i el maitre només pateix perquè ve a sopar la dona d’un dictador i no vol que vegi aquest enrenou; intenten treure el cadàver amb llitera per la porta giratòria però no passa, i ho fan per la finestra del WC. La vanitat, la hipocresia, la cobdícia i la manipulació campen per aquesta excel·lent novel·la.