tens un racó dalt del món: Escala cap al cel

07 de setembre 2010

Més precari és l'equilibri a cada esglaó que m'atansa a un cel pintat que cau. Però no puc deixar de pujar.

Text inspirat en un dibuix de Jordi Solano. Al seu blog en trobareu altres versions.

montse ha dit...: Vivint com vivim en precaris equilibris,busquem una escala per ascendir.; 7 de setembre del 2010, a les 9:53
romanidemata ha dit...: estas mooooolt metafòric!
de totes maneres es poetic :)

salut; 7 de setembre del 2010, a les 10:32
Filadora ha dit...: M'agrada. És l'abisme, que ens crida!!! :); 7 de setembre del 2010, a les 11:32
Nat ha dit...: Com a l'anterior entrada, trobo que la unió imatge i paraules es excel.lent. Que segueixi pujant, segur que trobarà quelcom que valgui la pena haver fet l'esforç de pujar...; 7 de setembre del 2010, a les 13:12
Beatriu Mar ha dit...: maUn pas darrere d'un altre, no cal mirar a baix, sempre endavant. A cada esglaó un nou repte, el cel a vegades camina, potser haurem de subjectar l'escala. Des d'allà dalt la vista és magnífica.
Molt bonic; 7 de setembre del 2010, a les 13:17
Pakiba ha dit...: Val la pena segui pujan, sempre amunt.; 7 de setembre del 2010, a les 13:52
Rafel ha dit...: Talment com la condició humana.
Què fer davant d'una muntanya? Doncs pujar-la; 7 de setembre del 2010, a les 22:51