No et miris el Riu, de Mònica Batet

Enumerar els motius pels quals m'agrada llegir podria ser objecte d'una apunt massa llarg, i possiblement mai podria estar segur d'haver-los citats tots, de posar-los en l'ordre que els correspon per importància. A més, tots tenim etapes en què ens interessen més uns temes, ens motives més unes maneres. Ara mateix, m'interessen, m'estimulen, els llibres capaços de rascar al moll de l'os de les emocions, de corprendre'm de vegades tan sols amb una frase, una paraula, un gest que es deixa intuir als personatges. No et miris el Riu és un d'aquests llibres. Podeu trobar la sinopsi en aquest enllaç, perquè jo no em veig en cor d'espatllar-vos el plaer de descobrir pas a pas les emocions que ens regala el llibre, si decidiu llegir-lo. Parla, això sí, de la dificultat de la comunicació entre els éssers humans, tan a prop uns dels altres i tan llunyans alhora; de la seducció amb què ens atrau la solitud; dels llast impossible de pair quan mort una persona estimades, sobretot injustament, incomprensiblement. L'atmosfera del llibre és inquietant, amb cert ressò de conte, de vegades, subtil, màgica, tensa, terrible, hipnòtica com l'aigua que baix pel Riu, un Riu amb majúscules, com un més dels personatges, o potser com el protagonista. Us convido a llegir alguns comentaris més acurats d'aquest excel·lent llibre: Llegir en cas d'incendi, Racó per llegir, Propera parada cultura.
I també us convido a escoltar-te un fragment: