Estic Ple

Fa uns dies em canvien el sistema operatiu a l’ordinador de la feina, sense anestèsia ni res. En teoria és un avanç; d’acord, ho accepto. No hi ha un altre camí; entesos, ho assumeixo. Però us confesso que cada cop em costa més adaptar-me als canvis tecnològics. Potser és cosa de l’edat, i per poc que em descuidi aviat seré un vell rondinaire que es lamenta que “a la meva època...” La tecnologia va cada cop més de pressa, i jo cada cop més lent. Al nou sistema les icones són similars, però no ben bé igual. Tot és més minimalista i, aparentment, més intuïtiu, però de moment em sento perdut i navego a les palpentes. Sé que ho superaré, però enyoro el meu sistema antic. Només desitjo que aquesta dificultat creixent per a adaptar-me a les noves tecnologies només afecti a les tecnologies, i no a la resta del món. De vegades m’imagino com una capseta o, millor dit, com un disc dur que ja comença a estar ple, i recordo una cançó d’Albert Pla que es titula així, Ple, i que em serveix per a riure’m de mi mateix. Només és un estat passatger, ho sé, fins al proper canvi de tecnologia que serà passat demà, o demà mateix.