Si la vida no és poesia, no és res.

En explotar unes estrelles fa milions d’anys, van escampar gasos i matèries per l’univers que, amb paciència o tossuderia, s’uniren per formar el sistema solar. Enmig de tota aquesta massa heterogènia, per un atzar gairebé impossible, un grapat de mol·lècules s’apleguen per formar cossos d’una gent que mira al cel de nit, embadalits, per a admirar altres estrelles tal com eren fa milers d’anys, i per a escriure poemes. Si la vida no és poesia, no és res.