En explotar unes estrelles fa milions d’anys, van escampar
gasos i matèries per l’univers que, amb paciència o tossuderia, s’uniren per
formar el sistema solar. Enmig de tota aquesta massa heterogènia, per un atzar
gairebé impossible, un grapat de mol·lècules s’apleguen per formar cossos d’una
gent que mira al cel de nit, embadalits, per a admirar altres estrelles tal com
eren fa milers d’anys, i per a escriure poemes. Si la vida no és poesia, no és
res.
30 de març 2018
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
1 comentari:
Res de res.
Publica un comentari a l'entrada