Aquells discos que escoltava als 70

 

Al llarg de la meva vida, la forma d’escoltar música ha evolucionat molt. No sé si la meva generació ha estat testimoni d’un canvi tan gran com la dels nostres pares; en ambdós casos, déu-n’hi do.

Quan sona alguna cançó de principis dels setanta, començo a taral·lejar la lletra que apareix per art de màgia d’algun racó de la memòria. Llavors em pregunto com devia aprendre aquestes cançons, si a casa tan sols teníem una televisió i una ràdio. Suposo que les devien repetir constantment, i aquell xiquet d’uns deu anys les aprenia de forma espontània (informo als més jóvens que fa dècades feien programes musicals, de gèneres diversos, en prime time, que miràvem i escoltàvem tota la família, vulguis o no). Recordo escoltar cantants que no m’agradaven gens llavors, que trobava antics, com Sinatra, o Louis Armstrong, per exemple, i que ara escolto amb devoció. M’agradava sobretot La Pandilla, a mi, i l’amiga veïna de dalt, que venia els estius, en tenia discos.

I mons pares, cap a l’any 74 o 75, més o menys, ens van comprar el “comediscos”, un aparell que es menjava singles i que podies portar penjat a l’espatlla. Recordo vagament el moment, només la sensació d’estar dins la botiga, enmig d’una extensió gegantina de possibilitats. Mons pares, i segur que mon germà, amb anys més gran i amb gustos musicals més definits, van comprar uns quants singles: Camilo Sesto, Micki, Tony Ronald, Danny Daniel..., també uns contes infantils, Los payasos de la tele, un de La Pandilla (visca!), i un parell de Serrat que, crec, va escollir ma mare. Per a mi era insuportablement avorrit i lent, Serrat. No tardaria molt en convertir-se en un dels meus preferits, i mantenir aquests dos singles com un tresor que vaig tardar temps a valorar.

Us deixo amb algunes de les cançons d’aquells singles entranyables.

Després, l’any 80, ens comprarien una minicadena, i jo ja tenia 15 anys, però això serà una altra història musical.