25 de maig 2007

El camí de casa

Treballar a l'Ajuntament, com qualsevol activitat on entres en contacte amb molta gent, et regala milers d'anècdotes petites que pots mimar i incloure un dia en un conte. Fa pocs dies, una senyora bastant gran, riallera i eixerida, va venir a demanar que li arreglessin els clots del camí. Per tal de prendre'n bona nota, com sempre, li vam preguntar el nom del camí. Ens va mirar una mica estranyada, amb cara de sorpresa, i va respondre tota convençuda: "el camí de casa meva!"
No sé quina és més òbvia, si la pregunta o la resposta. Va intentar descriure com es va a casa seva amb un repertori de gestos amb els braços, i donant referències que, nosaltres, pobres ignorants que desconeixem el camí de casa seva, no enteníem amb un plànol a la mà. Va tornar l'endemà tota somrient amb el nom oficial ben apuntat, i vam sortir de dubtes. Sigui com sigui, ella ho té ben clar, i coneix perfectament un camí tan important per a tothom: el que duu a casa seva.
Espero que siguem prou eficients i que aviat pugui anar-hi sense esquivar cap clot.

3 comentaris:

F.PUIGCARBÓ ha dit...

he rebut el comentari, demà mi posaré, ara haig d'anar a sopar. Ens tafanejem.

F.PUIGCARBÓ ha dit...
L'autor ha suprimit aquest comentari.
raquel ha dit...

Quan era petita si em preguntaven "de quina casa ets?", també responia :"de casa meva". D'on, sinó?!