El timbal de llauna, de Gunter Grass

El timbal de llauna, de Gunter Grass, és un dels llibres que més m’ha fascinat, tot i que de vegades resulti difícil d’explicar i de seguir la seva trama. Òscar, el protagonista, ens explica la seva història des del llit d’un hospital per a malalts mentals. Als tres anys rep com a regal un timbal de llauna que, des d’aquell moment, es convertirà en el seu continu company, i amb ell serà capaç de comunicar-se (més o menys). El protagonista també tindrà estranyes qualitats, com la de trencar vidres, a la seva voluntat, amb la veu. Als tres anys, un cop comença a tocar el timbal, deixa de créixer, que és una forma d’aïllar-se i separar-se d’una societat plena d’enganys, que li permetrà fer d’observador des de la irresponsabilitat aparent dels nens. Hi ha molts detalls impactants i inoblidables en el llibre: les quatre faldes de sa iaia on sempre busca refugi; l’olor a vainilla de Maria, la noia de qui s’enamora i amb qui gaudirà del sexe mitjançant els polvets efervescents; el moment en què toca el timbal davall de les tribunes on oraven els nazis; el dit anul·lar que trobarà i que el portarà a ser internat sota l'acusació d’assassinat; quan intenta col·locar el timbal en una estàtua del nen Jesús i veu que no el sap tocar i creu que és ell l’autèntic Jesús; la taverna de la ceba on, després de la guerra, la gent anava a tallar cebes i així podia fer sortir les llàgrimes que tenia dins; la història d’una parella en què ell li xafa el peu, li trenca l’ungla i es dedica a cuidar-la fins que l’ungla es cura i l’amor desapareix i ella deixa que li trenqui l’altra ungla del peu; la fila de formigues que van en busca del sucre i volten un cadàver que ha caigut a terra; el seu amic que cau enamorat d’una estàtua de proa de vaixell maleïda, i moltes més.

Només com a exemple, n’he triat uns fragments:

"Enmig d’aquella cridòria resultava tranquil·litzador que les formigues no es deixessin impressionar per l’aparició de l’exèrcit rus."

"Era un cuiner apassionat, que sabia transformar els sentiments en sopes."

"A vegades s’instal·lava en l’error, encara que al seu voltant hi hagués cadires suficients."

"La fusta va trobar la seva destral."