El millor dels móns, de Quim Monzó

Irònic títol per a un dels reculls de contes més impressionant de Quim Monzó. El millor dels móns ens presenta un seguit de tràgiques històries que ens remouen els sentiments. Alguns dels contes ens transbalsen, ens posen davant de situacions d'una tensió i una angoixa difícils d'aconseguir. I Monzó ho fa amb una naturalitat increïble, amb una terrible senzillesa aparent. Sovint utilitza un recurs molt del seu estil: explicar-nos fins al mínim detall coses que semblen òbvies, despullant-nos l'ànima humana i fent-nos esgarrifar més d'un cop.

Els personatges ens fan compartir experiències que ens corquen: com el noi que ha de carregar amb el cadàver del seu germà, simulant que encara és viu, perquè ni els seus pares ni ningú vol adonar-se de la seva mort; o la parella que reben la notícia de la mort del seu fill encara no nat, i amb aquesta angoixa esperen el part, i després el pare ha de dur personalment el cos del fetus a la clínica on l'han d'analitzar i, com que està tancada, l'ha de guardar uns dies a casa; o el conductor que, sense voler, atropella una vella i rep una brutal, reiterada i cruel pallissa dels vianants, fins que ell mateix contribueix a apallissar un altre conductor; o, per a mi, el més trasbalsador, el xiquet que es fa amic d'un noi molt malalt i que, després del tràgic desenllaç, espera amb egoisme que li regalin els juguets que han restat a la seva habitació, perquè "¿quin sentit tenen les joguines a la prestatgeria d'un nen mort?"

No sé si és el millor dels mons, però sí un dels millors llibres de Quim Monzó.