Qui segueixi habitualment aquest blog sabrà la bona relació que m'uneix amb el cantautor Jesús Fusté.
El primer dia que el vaig visitar al Pradell, el seu poble, va fer-me el regal de tocar al piano en exclusiva una cançó que acabava de compondre, Nit de sant Llorenç, que després inclouria al seu disc Lletres d'aigua.
La notra relació ha crescut de forma ràpida i intensa, i han estat diverses les col·laboracions. Ja feia temps que tenia al cap una idea estranya, convertir una de les seves cançons en conte, concretament la Nit de sant Llorenç, i fa poc aquest projecte es va dur a terme. Divendres passat, durant el seu concert a Tortosa, vaig llegir aquest petit relat.
Com que la qualitat de la meva càmera de vídeo no és gaire alta (no fa justícia a la interpretació de Jesús Fusté i la seva banda), us transcric el relat:
LA NIT DE SANT LLORENÇ
Cada mes d’agost, quan arriba el vespre, puja a un turó qualsevol a relativa distància de la ciutat. No cal que sigui gaire alt. És un caminador mandrós, gens amant de cims escarpats, sinó de senderes tranquil·les properes a una font o, millor encara, a una carretera. Els cims de les muntanyes l’impressionen, però s’estima més paisatges a mesura humana, amb boscos no gaire densos, camps llaurats i, lluny, una caseta amb parets de pedra.
En aquesta hora fosca, quan ja s’ha amagat el rastre del sol d’agost, s’ajeu a la primera clariana que troba. Sotja el firmament sense impaciència; és un observador expert i coneix el valor de l’espera. Mentre rastreja el cel, somia estius passats. Imatges de llavis empeltats de saliva tendra i jocs de dits trenats mentre els cossos fiten, ajaçats, la pluja d’estels; pètals florits s’encenen i enrogeix la galta, i un batec tremola sota la pell, i es desfà en braços d’un petó.
Ara, sol, espera amb calma l’arribada del primer desig de la nit. Sempre demana el mateix, any rere any, amb tossuderia de golafre i constància d’esclau. Ha imaginat l’escena amb tanta precisió que, de vegades, gairebé sembla que hagi estat real. Potser aquest anhel traurà fruit un dia, i una veu que estima li dirà a cau d’orella: tornem a casa?
Cada mes d’agost, quan arriba el vespre, puja a un turó qualsevol a relativa distància de la ciutat. No cal que sigui gaire alt. És un caminador mandrós, gens amant de cims escarpats, sinó de senderes tranquil·les properes a una font o, millor encara, a una carretera. Els cims de les muntanyes l’impressionen, però s’estima més paisatges a mesura humana, amb boscos no gaire densos, camps llaurats i, lluny, una caseta amb parets de pedra.
En aquesta hora fosca, quan ja s’ha amagat el rastre del sol d’agost, s’ajeu a la primera clariana que troba. Sotja el firmament sense impaciència; és un observador expert i coneix el valor de l’espera. Mentre rastreja el cel, somia estius passats. Imatges de llavis empeltats de saliva tendra i jocs de dits trenats mentre els cossos fiten, ajaçats, la pluja d’estels; pètals florits s’encenen i enrogeix la galta, i un batec tremola sota la pell, i es desfà en braços d’un petó.
Ara, sol, espera amb calma l’arribada del primer desig de la nit. Sempre demana el mateix, any rere any, amb tossuderia de golafre i constància d’esclau. Ha imaginat l’escena amb tanta precisió que, de vegades, gairebé sembla que hagi estat real. Potser aquest anhel traurà fruit un dia, i una veu que estima li dirà a cau d’orella: tornem a casa?
Durant l'esmentat concert, organitzat pel Campus Terres de l'Ebre de la URV, Emigdi Subirats i Vicent Pellicer van llegir poemes de Gerard Vergés.
2 comentaris:
Un post molt agradable i amb molt a màgia. Tot és bonic...
M'encanta el final del text!
El conjunt de text, veu i música també és genial!
Felicitats!
Publica un comentari a l'entrada