21 de juliol 2009

Sense forces declino l’esperança

Negreta
La cadira, disfressada de consol,
m’allunya de l’anhel de trobar-te,
i fa de la incerta reixa d’una gàbia
un obstacle pervers.
Sense forces declino l’esperança.
.
Poema basat en la il·lustració cedida per Xavier Salomó. Gràcies.

7 comentaris:

USD ha dit...

què trist

jomateixa ha dit...

Si, el pròxim ens ha de fer pujar la moral...

Trini ha dit...

Oh..., perquè?
Què no has vist que aquesta gàbia no té terra? Aixeca-la, carai!

Frannia ha dit...

Trist, però bell.

Eva ha dit...

Què bonic... trist però captivador...
Salut!!!

Joana ha dit...

No podem perdre-la, la esperança...
Bon estiu!!!

Sílvia Tarragó Castrillón ha dit...

De vegades la tristesa és tan seductora... un bell poema, m'agrada.