La cadira, disfressada de consol,
m’allunya de l’anhel de trobar-te,
i fa de la incerta reixa d’una gàbia
un obstacle pervers.
Sense forces declino l’esperança.
m’allunya de l’anhel de trobar-te,
i fa de la incerta reixa d’una gàbia
un obstacle pervers.
Sense forces declino l’esperança.
.
Poema basat en la il·lustració cedida per Xavier Salomó. Gràcies.
7 comentaris:
què trist
Si, el pròxim ens ha de fer pujar la moral...
Oh..., perquè?
Què no has vist que aquesta gàbia no té terra? Aixeca-la, carai!
Trist, però bell.
Què bonic... trist però captivador...
Salut!!!
No podem perdre-la, la esperança...
Bon estiu!!!
De vegades la tristesa és tan seductora... un bell poema, m'agrada.
Publica un comentari a l'entrada