Participacions al 161è joc literari

En aquest post recolliré els textos que participen al 161è joc literari que vaig proposar dimecres passat, el de tipus creatiu de cada mes. Animeu-vos i podreu aconseguir punts per al sorteig del premi del mes. El termini acaba l'1 de juny.
Sanset, Isabel Barriel (bis), Jordi Casanovas, garbi24, ricderiure, Rafel Casas, Si dubto sóc..., Lisebe, Fons d'armari, De res, massa, Lolita lagarto, Sergi G. Oset, Una més en aquest món de mones, Gurmet, McAbeu, A encesa de llums, Marta Pérez Sierra, Fil a l'agulla, Que tinguem sort, Cap a la A, Mar i cel, Carme Rosanas,
.

Una escena tendra, sens dubte.

Un home gran, amb aire savi i profund, probablement jubilat i sense obligacions, que si volgués podria passar-se el dia al sofà mirant la novel·la de torn; l'acompanya la que deu ser sa néta, dolça, jovenívola, innocent, riallera. Feliç com només ho són els infants innocents. Una parella insòlita i bella, irradiant joia en la seua anormalitat. Units enmig d'un món que no els té en compte per res. Units, i en més d'estar enfadats amb el món, de rebotar-se contra tot, d'arrebossar-se de mala llet i odi i putejar als altres... intenten arrencar un somriure als desconeguts.

O això és el que sembla, vaja.

Quan vaig adonar-me'n que fallava alguna cosa la parella ja havia desaparegut. La meua cartera, l'ordinador portàtil que havia deixat a terra mentre saludava la xiqueta i les ulleres de sol, també.

Autor: Oriol Fuster

.

No havia d’haver menjat cigrons. Si ja ho sé jo el que passa cada cop que en menjo! De cop i volta els budells... som-hi, per feina! I justament avui que m’estreno de pare Noel en aquest dimonis de centre comercial que aneu a saber on han amagat els lavabos! I si encara no n’hi hagués prou amb la postureta ridícula, entoma-la! La canalla ho troba la mar de divertit. I els nanos com aquell, que són innocents i tot plegat la festa es fa per ells o sigui que, apa, a somriure com un babau no fos cas que agafessin un trauma, però, i els pares? On tenen el cap els pares? Que no s’adonen que no ho és gens de divertit? M’estic cagant per l’amor de Déu!!!!!!!!!!!!!!!!

Autor: Llum Degas

.

És un Nadal amb màniga curta, amb el sol escalfant de valent, amb l’aire tan dens que diries que es pot tallar. No es veuen muntanyes, ni neu, ni avets carregats de boles de colors. Al mig del carrer hi ha un papa Noel prim, vell, de cara arrugada, amb barba blanca. Du una gorra de ganxet i un pantalons i un jersei un pèl rebregats, això sí : ben vermells. Del braç li penja un sarró transparent, o és una bossa? No hi porta regals ben embolicats amb papers setinats i llaços recargolats, només llaunes buides de begudes. Si s’hi esforça en pot fer meravelles.
- Ho, ho ho ! Et faig una fotografia?
Hi ha una nena petita amb la il·lusió pintada als ulls, s’hi ha acostat sense pensar-s’ho. I somriu.
El papa Noel treu una màquina de fotografiar ben curiosa i enfoca. I la nena riu perquè només ella sap que l’aparell és màgic i que si té sort, i com que s’ha portat bé, aquest li deixarà alguna joguina. Això sí: no podrà entrar per la xemeneia com expliquen els contes, però ella li deixarà una finestra oberta.

Autora: Mª Lluïsa Gascon Prades

.

Aquest Pare Noel esquifit té més vermellor a la cara que no pas al vestit, un nas gros roig com un pebrot i uns ulls foscos que no traspuen bonhomia, sinó profunda inquietud. No duu les ulleres reglamentàries de Pare Noel. La barba llarga i tirant a groguenca, deixada a créixer a l'atzar, sembla un fregall immens. Trobo a faltar les celles tofudes. El barret de ganxet és carrincló com ell sol. La samarreta estàndard és d'un vermell força diferent al dels pantalons, gairebé rosats de tantes rentades. A primer cop d'ull sembla que les càmeres fotogràfiques fetes amb llaunes de refresc no siguin del tot segures per a les criatures. Al seu favor direm que les botes estan ben netes i que s'ajup per posar-se al nivell de la nena que està tan feliç de fer-se una foto amb el Pare Noel. Tot un detall.

Autora: Núria González

.

De sobte, de la càmera fotogràfica en sortí una nena preciosa. Es col·locà en idèntica posició davant meu. Mirant-me. Somrient-me. Ambdues figures estaven completament absortes del carrer, de la gent, del tràfec i del temps. A poc a poc, vaig ajupir-me lleugerament. Les mans als genolls. L’esguard fixat en els seus. Els vaig oferir també el meu millor somriure. Ell va treure de les bosses que penjaven dels seus canells una llaunes buides de beguda, amb les quals creà una forma abstracta i destriada de tot. Me la donà. Seguien mirant-me. Vaig abaixar la vista, per observar el present. Era la seva càmera fotogràfica o si més no una altra de semblant. Quan vaig voler donar-los les gràcies, ja no hi eren. Al carrer només hi restava vianants, tràfec i temps.
Autora: Montse Urpinell