Esmorzars de l'Ebre, d'Ignasi Revés

Mentre llegeixes el llibre anterior d'Ignasi Revés, Esmorzars de Lleida, penses: aquest home acabarà malament de l’estómac amb uns esmorzars així. Ara amb els Esmorzars de l’Ebre, potser s’ho ha pres més en calma, només gastronòmicament parlant, perquè d’activitat, Déu n’hi do la que ha portat. El llibre podria ser una mena de catàleg culinari de les Terres de l’Ebre, tot i que no en sigui l’objectiu. Almenys, no se’l veu tan entaulat, i la narració es converteix en gairebé una guia turística, tot i que no n’és l’objectiu; o en un tractat d’antropologia ebrenca, tot i que no n’és l’objectiu. I quin és l’objectiu, doncs? Potser només fotografiar la vida, o subratllar-ne aquelles petites coses que ens l’haurien de fer valorar.
L’Ignasi, aquest cop, en la seva segona sortida, no va sol, sinó que com un Quixot dels nostres dies, es fa acompanyar d’algun fidel escuder. No pretén desfer cap “entuerto”, ni va armar amb llança, sinó amb càmera de fotos i bloc, ni es cobreix el cap amb el famós Yelmo de Mambrino, sinó amb un barret, si fa sol i no se’l deixa i no acaba amb el nas cremat. Ja vaig tenir l’honor i el plaer de compartir la seva visita a Tortosa, i de veure’m convertit així en personatge del llibre.
L’Ignasi es mostra curiós, tafaner, xafarder, i es dibuixa a si mateix amb aires de despistat, de maldestre (“em costa poc entrepussar i caure”, “m’embruto les mans de greix”, “no sentitia un rinoceront fins que el tingués al clatell”), però la seva vista és aguda, i descriu amb mestria i tendresa paisatges i persones, sensacions i records. Sap posar els adjectius idonis, i de vegades et sorprèn amb descripcions bellísimes i visuals: “els núvols semblen dibuixats amb la part allargada i plana d’un guix”.
Són molts els plats dels que parlar, i enumerar-los tots ens faria entrar massa gana: anques de granota arrebossades en farina i fregides en oli, truita de julivert al suc de l’anguila, baldanes, popets, truites de tres pisos amb formatge fos al mig, peus de poc, cua de bou, boquerons...
Us deixo tastar, només, uns calamarsets:
“L’Àngel el va trobar tendre, de bon mossegar. Hi estàvem d’acord. No va ser la flonjor, però, la nota de color del plat. Van ser els alls, que vaig escarxar amb la forquilla i me’ls vaig menjar barrejats amb els calamarsets, la tomata i les boletes de pebre. Tot plegat va adquirir un sabor fraternal, sincer, autèntic, alegre i extrovertit. Com el caràcter de la gent del Delta”

Amb aquesta obra, l'Ignasi demostra el seu amor per les Terres de l’Ebre i pel riu, com demostra al final de l’episodi de Tortosa amb aquestes paraules:
“Mentre el contemplo per enèssima vegada, em pregunto si en aquest riu me n’hi he deixat un bocí o si, al contrari, és d’aquest riu que en porto un bocí allà on vaig”.