Participacions al 169è joc literari

Dimecres passat vaig proposar el 169è joc literari , el de tipus creatiu de cada mes, amb el qual podreu acumular punts per al sorteig del premi mensual. En aquest post recolliré totes les participacions:
Tomàs Camacho, Francesc Mompó, Isabel Barriel, Joan-Carles Martí, Helena Bonals, Assumpta, La meva perdició, McAbeu, Carme Rosanas 1, Carme Rosana 2, Ara mateix, Que tinguem sort, Si dubto soc, Mercè Climent, Josep Maria Sansalvador, Fons d'armari, Rafel Casas, A encesa de llum, Ricderiure,
.
Hi ha persones que, des de ben xicarrones, han sabut trobar el millor lloc on estar-se: ni massa fred ni massa càlid, ni massa lluny ni massa aprop, el lloc perfecte. Un lloc arrecerat des d'on observar la realitat sense patir riscos. Una finestra blindada. Han preferit conservar allò que tenien abans d'atrevir-se a assolir noves coneixences, noves empreses, noves sensacions, si això comportava la possibilitat, ni que fos minsa, de patir alguna pèrdua.

Són persones que gairebé en tot moment i ocasió saben servir-se d'objectes, situacions o persones que les envolten per fer més fàcil la seva vida o per aconseguir el propi guany. El seny com a sinònim de conservadorisme.

Però acostumen a ser aquestes persones les que en algun moment de la vida (habitualment cap al final o després d'algun sotrac important) s'adonen de tot el que no han experimentat, totes les emocions no viscudes, totes les persones no conegudes, tots els llocs no trepitjats, tots els instants eixorcs. Aleshores, sovint, els agafa pressa per abandonar la seva manera de fer descafeïnada i es llancen com adolescents impulsius a intentar recuperar el temps perdut. I no entenen que la vida és un camí que es va fent, a voltes amb passes lentes i d'altres a corre cuita, però que cal aprofitar i gaudir intensament del principi a la fi, sigui quina sigui la velocitat, sense por.
Autora: Núria González
.
Algun dia jo seuré en aquesta cadira.
M’hi asseuré tot sol, i me n’aixecaré quan vulgui perquè seré gran i no em caldrà l’ajut de ningú. Aleshores, aquest ganapia de la pilota que no m’hi deixa jugar perquè diu que soc massa petit, serà molt i molt vell i potser també es voldra asseure en aquesta cadira perquè estarà molt i molt cansat. I jo, faré veure que m’ho rumio això de deixar-lo seure però, al final, potser li deixaré perquè serà vell i, quan ell hi segui, jo em posaré a jugar a pilota.
Autora: Llum Degas