des de la banyera
Lentament, la remor suspesa
més arran del cos que mai,
ignora el seu silenci.
Es dilata el somiar de l’aigua
reflectint les hores perfumades
en aquest excés de lleugeresa,
sense fons de sabó.
Lentament, la remor suspesa
més arran del cos que mai,
ignora el seu silenci.
Es dilata el somiar de l’aigua
reflectint les hores perfumades
en aquest excés de lleugeresa,
sense fons de sabó.
.
Del llibre Solsticis en minúscula, de Laura Dalmau.
2 comentaris:
Què maco el poema!
Gràcies JesúsM, un bon despertar de dissabte
Publica un comentari a l'entrada