Viure amb els ulls, de Joaquim Carbó

Perifèric Edicions acaba de publicar, dins de la col·lecció Escriptures, el primer llibre de memòries de Joaquim Carbó, Viure amb els ulls. Un dels autors més llegits de casa nostra (tot i que això no li serveixi per ser reconegut quan va a l'hospital) fa un repàs a la seva vida amb tranquil·litat, senzillesa i humilitat, i amb aquesta visió del món retrata part de la nostra història recent i ens ajuda a reflexionar.

Després de la seva llarga trajectòria com a escriptor, em criden especialment l'atenció alguns fragments com aquest:

"Arribat als setanta-cinc anys em sembla lògic plantejar-me algunes reflexions sobre el meu ofici de narrador, ja que algun cop m'he preguntat si val la pena mantenir-se al peu del canó quan es publiquen tants i tants de llibres. Sé que quan n'afegeixo un de nou a la pila no faig altra cosa que augmentar la confusió general. Però la meva resposta, avui, encara, és afirmativa: sí! I tant, si val la pena! Sobretot si se sent la necessitat d'inventar, imaginar, recordar i escriure històries amb l'esperança que algú o altre experimenti certa curiositat per llegir-les després. O no. És a dir, que tant si ho arriba a llegir algú, com si no, seria absurd negar-se la satisfacció d'explicar-se, encara que només sigui per entendre's millor un mateix"

.

Carbó també posa de manifest les dificultats i els perills que travessa actualment la literatura en català, i encara té la capacitat de sominar i esperar, amb bona dosi d'ironia i crítica, que alguna de les novel·les que té pendents de publicar "faran saltar la banca, cosa que es podria traduir dient, si no és demanar massa, que fins i tot n'arribarà a parlar TV3".