Els passos el porten Rambla Nova amunt, fins al balcó del Mediterrani. Aquest racó de Tarragona és un punt d’aturada obligatòria, i avui encara més, que necessita tant la pau del mar bressolant-li el dintre. La vista, tot i repetida, no el cansa mai. Des de l’altura on acaba la Rambla, se sent poderós sobre el blau que s’escampa i, alhora, inofensiu i minúscul com un vol de mosca. Algun vaixell taca el pas de les ones amb la seua presència, deixant patent la voluntat humana d’anar més enllà. Entre el balcó i la platja, la via del tren frena l’impuls d’avançar; i la por a l’altura, el de llençar-nos. Tot aquest horitzó immens, sense obstacles al pas dels ulls, no té res a veure al de la seua infància. A Cornudella de Montsant, envoltada de turons i muntanyes, el paisatge amaga secrets que cal descobrir a poc a poc, acostant-t’hi amb cura, palpant-ne els detalls.
.Fragment del conte "Olors", inclòs a I un cop de vent els despetina.
2 comentaris:
Per olor la que fa Girona aquets dies, está preciosa i perfumada...
Jesus, fes lo favor de no avançar-mos coses que encara no l'he llegit, el tinc a la tauleta de nit a punt a punt de ser encetat. Ja friso per fer-ho no hem posis les dents llargues. ;-P
Publica un comentari a l'entrada