Cerco inútilment les claus del meu exili intern. Perillós i intransigent carceller, un mateix..
Inspirat per una de les poesies visuals de Toni Prat, com les que podeu trobar al seu llibre La diversió de la paradoxa, o al seu blog.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
5 comentaris:
Gairebé diria "Trobo inútilment les claus"... de poca cosa serveixen... :)
Més val perdre les claus llavors, ja hi ha bastantes presons perquè ens en posem més nosaltres mateixos.
Algú altre, i no pas un mateix, hauria d’animar el carceller a ser menys intransigent.
Al cap hi ha la fi... tenim la clau que obre tots els panys, a vegades se'ns perd, pel mateix forat, una mica d'integritat sentimental, uns quants versos i algun candau que no vol ser obert...
gràcies!
És paradoxal el text, el carceller és qui s'exilia internament per això les claus no li obren el pany! Bon post!
Publica un comentari a l'entrada