Víctor Pàmies em convida a un nou homenatge de la Catosfera, que aquest cop consisteix en apadrinar una paraula dins dels actes de l'Any de la Paraula Viva per commemorar el centenari de la Secció Filològica de l'Institut d'Estudis Catalans.
Fa unes setmanes ja vaig participar a l'elecció de La paraula ebrenca més bonica, i la meva tria va ser "catxel"
Ara me'n vaig de la mar al secà, per a apadrinar una paraula que sempre he escoltat al meu poble, a Cornudella de Montsant, una paraula humil però imprescindible ja a les nostres vides, nascuda dins la terra domesticada de l'hort, d'on gràcies a la força dels braços de mon pare l'extrèiem mon germà i jo quan érem petits: TRUMFA.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
12 comentaris:
una paraula casolana..tens rao
de les que t'omple l'esperit i la panxa!!
Noi, compartim l'ús d'aquesta paraula, a l'alt empordà també diem trumfes!
Al meu poble en diem "pataques". Però cada vegada menys, que les "patates" van guanyant terreny.
A casa, el meu avi en deia "trumfo". M'agrada molt la paraula, i menjar-ne també.
Interessant per a conèixer la diversitat lingüística.
Coincideixo amb la Sílvia: la meva àvia (del Bages) també en deia "trumfo". No l'havia tornat a sentir més...
A l'Alt Penedès també en diuen trumfes, de les patates, a casa dels meus avis era així.
Aiii, aquesta és de les paraules que més m'estimo en aquest món, però en la seva versió masculina, que és com jo sempre l'he sentida i usada: TRUMFO
Em recorda els llargs estius a pagès al Mig Segre...
I a la Catalunya Nord: Una cançó diu:
"A Sant Marçal, aprop de la bastida,
vivia un pobre capellà.
Menjava poc: una trufa bullida,
de tant en tant un crostó de pa" (i segueix)
Trumfa, una amiga de Solsona la diu.
Una paraula que transita per tota la geografia. Les trumfes del Pirineu també són ben bones.
Una paraula també de la Cerdanya i de la Catalunya Nord que vaig aprendre cantant a la Universitat d'Estiu de Prada.
Publica un comentari a l'entrada