Gràcies a la coordinació de la mestra del ZER Mestral Tere Orobitg i al programa Autors a les aules, de la Institució de les Lletres catalanes, el passat 9 de març visito l'Escola Lligallo de Gànguil, en companyia de l'amic Emigdi Subirats.
Tere Orobitg ja m'havia dit que havien treballat la meva obra i la meva trajectòria i que em preparés a respondre preguntes.
Sempre visc els instants previs a les visites a les escoles amb molta il·lusió i cert nerviosisme, perquè tinc la incertesa de no saber ben bé què passarà, i la certesa que serà especial.
Acabo de treballar a les 3 de la tarda i m'esperen a 2/4 de 4, o sigui que no puc badar, però la distància és curta i tot està sota control; l'únic que he de fer és passar per Campredó a recollir l'amic Emigdi Subirats que m'acompanyarà en aquesta enèsima aventura literària junts.
Arribo al cotxe amb relativa calma, tot i que el nostre vent de cada dia em sacseja per la vora del riu. Obro la porta i tot sembla normal. Poso la clau per fer contacte i...
...silenci ab-so-lut.
Una tènua llum s'encén breus segons a la pantalla de comandament, i s'apaga de forma agònica.
El cap em bull. No funciona. No va la bateria! Per què? Per què?
Abandono els perquès per a més tard; ara cal trobar solucions d'urgència.
Truco a Emigdi que em deu esperar a Campredó. No contesta. Serà culpa de la llei de Murphy?
Busco al mòbil el telèfon de l'Escola. Explico la situació. Farem tard, segur.
Després, Emigdi ja em contesta:
-Tranquil, et passo a buscar. On quedem?
-Mmmmm. A la plaça Bimil·lenari.
-On concretament?
-Sota l'estelada!
Jo a peu, caminant de pressa, i ell en cotxe, arribem quasi al mateix temps; després de tants anys estem compenetrats. Porta el cotxe vell; el nou el porta Araceli; però funciona, que és el que importa, no com altres (ja passaré comptes amb el meu més tard).
Aprofitem cada minut del viatge per parlar de les nostres coses; sempre ens uneixen mil projectes, passions, i amistats comunes.
Aparquem davant l'Escola a les 15.34. Quatre minuts de retard. Fantàstic. Fa mitja hora ho hauria signat.
Una de les mestres ens obre la porta, i se sent de fons el soroll de xiquetes, xiquets i cadires. Al rebedor, un cartell que ens convida a Educar per ser com som.
Emigdi coneix el director; comparteixen records passats i projectes futurs, mentre l'alumnat passa pel nostre costat i ens saluda amb la mirada i les mans.
Passem a una de les aules on es concentren tots els alumnes. Asseguts a terra, els de Cicle Mitjà i darrere, en cadires, amb aire de voler semblar més responsables, els de Cicle Superior.
I comença la corrua de regals. Els més petits ens obsequien amb un primer dossier amb dibuixos sobre nosaltres i un repàs a la nostra trajectòria, i un segon dossier amb un recull de poemes de la seva autoria que ens dediquen i que ens llegeixen tot seguit. Els poemes parlen de professores, de l'hivern, d'una llauna, de roselles, d'animals fantàstics que porten ulleres, de boscos màgics amb peixos de colors llampants, i d'una capa (perdó! "una" capa, no!, "LA" capa!).
L'alumnat de Cicle Superior ens fa diverses preguntes sobre el fet d'escriure, que ens permeten mostrar diverses coses:
-Que dos xiquets d'un poble petit com nosaltres, de famílies humils i senzilles (col elles i ells) poden arribar a ser escriptors o el que es proposin.
-La nostra passió per la literatura, per les paraules.
Jo procuro demostrar-los com es pot escriure sobre tot allò de més petit i proper que tenim al nostre costat, com ara professores, roselles, llaunes, animals fantàstics que fan coses quotidianes, o una capa (perdó! "una" capa, no!, "LA" capa!).
Els poso, d'exemple, un dels meus nanocontes sobre un animal aparentment fantàstic que fa coses quotidianes
Fins que arriba l'hora de marxar.
Com sempre, tinc l'esperança d'haver contribuït a portar una mica d'il·lusió i de mostrar que són un xiquet més. Segur que no s'imaginen que ells me n'han aportat molta més il·lusió a mi.
Una mestra em confessa que, quan he trucat dient que no em funcionava el cotxe, alguns s'han lamentat, decebuts, pensant que potser era una excusa, que no hi aniríem ni hi pensàvem anar. Per poc que pugui, sempre atendré les crides d'una escola, i no per generositat, sinó al contrari, pel desig de rebre.
L'Emigdi em torna a Tortosa, ja sense pressa.
El vent nostre de cada dia segueix a la seva.
Em deixa prop del taller. Hi deixaré les claus del cotxe, que es mirin la bateria, suposo, descarregada per ves a saber quin motiu.
La meva, de bateria, és ben plena.
1 comentari:
Fantàstic Jesús, gràcies per tot!!!
Publica un comentari a l'entrada