el bloc de l'escriptor Jesús M. Tibau, amb comentaris de llibres, desdefinicions, jocs literaris,
nanocontes, lectures, emocions i reflexions més o menys improvisades.
Porta'm al teu comerç, entitat, associació, reunió familiar o d'amics... Parlaré de què és per mi la passió d'escriure, el joc. Us llegiré textos, en farem a mitges, xalarem si també t'agrada la literatura.
Més informació a jesusmtibau@gmail.com
Festes de la Cinta. En dos
dies consecutius assisteixo a dos concerts de dos amics: Albino Tena amb Els perfectes secundaris, i Ernest
Redó amb Obscens.
Ens uneix l’amor a la
cultura, al territori, i sobretot l’amistat basada en un feeling especial mutu brollat
des del primer moment. Ells són amics de fa dècades, i ja formaven part d’un
grup musical tortosí als 80. Jo els he conegut per separat, i la llista de col·laboracions que hem gaudit seria llarga i rica. Formen part d’una
estimada i extensa xarxa d’amistat que he conreat amb la cultura com a excusa.
Xalo molt durant els dos
concerts. Són estils diferents; Albino és un cantautor que es decanta més cap
al pop, amb cançons pròpies i versions molt diverses, i Ernest lidera uns
Obscens de rock quilòmetre 0. Albino té dolç encant, toca sovint la fibra de la
nostàlgia i ens fa corejar les seves cançons que ja coneixem; Ernest és pura
energia, reivindica, ens empeny magnèticament. Però tots dos, potser perquè els
conec prou bé, tenen un fons de tendresa infinita.
Me’ls miro dels del meu
lloc (assegut al concert d’Albino, dempeus al d’Ernest) amb la satisfacció d’imaginar
com de bé s’ho deuen passar, el feliços que són en aquests instants, i me’n
quedo una mica per a mi, d’aquesta felicitat compartida, i m’agafen ganes d’aixecar-me
i cridar, orgullós, “són amics meus!”, amb dolç encant amb Albino, amb pura
energia amb Ernest.
Tortosa, Festes de la Cinta. Aliè a
l’efervescència nocturca que m’envolta, passejo la gosseta vora el riu; la calma
que impera la resta de l’any es veu trencada davant la sorpresa i incomprensió
de l’animal, que veu envaït un territori que considera seu. Bandades de nois i
noies, exuberants en la seva expressió oral i corporal, disbauxats fins a certs
límits que pretenen trencar, circulen en grups, parelleso en solitari, carregats amb bosses de
plàstic de contingut evident, cap al tram de passeig on es concentren per fer
la prèvia, diuen, com una mena de ritual festiu, musical i etílic d’amistats
emergents i d’amors que potser esdevindran mítics en un futur.
Una colla passa davant nostre, amb un carro de
la compra reconvertit en nevera sobre rodes. Unes noies l’empenyen mentre un
noi que conec està assegut al damunt, mig estirat, com la més famosa Cleopatra
de Hollywood, però amb menys glamour. Escolto que una de les noies es queixa,
fent broma: “Com es nota que ets fill únic!” Demà li explicaré l’anècdota a son
pare, penso.
El so estrident de les rodes sobre les rajoles
del passeig s’allunya, i es fon en direcció al brogit de la multitud que es barreja amb la complicitat obscura de la nit.
Avui rebem la trista notícia que ens ha deixat Albert Aragonès. Una gran pèrdua. En semblarà veure'l algun dia per Tortosa, imaginaré que compartirem una breu conversa, amable, intel·ligent... De seguida m'adonaré que no.
Fa anys, vaig començar a escriure petites anècdotes quotidianes com a excusa per a alimentar el blog. Aviat em vaig adonar que estava fent un dietari, i de com gaudia del fet d'escriure aquestes vivències properes, i de milloraven la meva capacitat d'observar emocions, tendresa, bellesa... al meu dia a dia, fins al punt que dedico més temps a escriure el dietari que ficció.
Però passats els anys m'he adonat d'una altra conseqüència d'escriure el dietari, i és que he captat i desat per al record petits moments compartits amb gent a qui m'uneix la passió per la cultura, i també un afecte mutu, que d'altra manera haurien caigut a l'oblit, com és el cas d'aquest apunt de març de 2023, en què explico una senzilla anècdota amb Albert Aragonès, i que ara pren unes altres dimensions.
Volem fer-li algun homenatge, expressar el nostre afecte? Mantinguem el seu llegat, estimem allò que ell estimava:
LA LLARGA OLOR D'UNA TARONJA
Camino per Tortosa dins del meu circuit diari
d’allò més habitual. A poca distància, veig que Albert Aragonés arriba a casa
seva, carregat amb dues grans bosses. Tortosa és una ciutat de mida humana, i
els malalts de cultura ens coneixem pràcticament tots. A l’Albert hi arribo des
de diversos fronts: com a artista de poesia visual, com a gestor de
l’extraordinària pàgina d’internet beaba, amb ànim enciclopèdic de
recollir tots els autors ebrencs i les seves obres, i com a professor. L’últim
contacte que havíem tingut és per la seva faceta docent, ja que he estat
convidat dins del programa d’Autors a les aules a visitar el seu institut, i
que hem ajornat per problemes mèdics.
M’hi aproximo i, sense cap altra introducció, li
pregunto assenyalant les dues bosses que ha deixat a terra mentre busca la
clau: t’ajudo a carregar? Em mira i somriu. M’agrada entrar de bon humor a les
converses, despertar somriures. Ràpid de reflexes, em segueix el joc. Jo creia
que venia del supermercat, però de seguida m’adono que no, que deu tornar
d’algun hort. S’acotxa i em dona quatre de les taronges que porta, i em diu:
té, per a dinar. No puc rebutjar un oferiment així, d’una de les fruites que
més m’agraden, que tant valorava de petit al meu poble de secà, i que tant
gaudeixo des de que visc a les Terres de l’Ebre.
Abans de continuar, em pregunta pels problemes
mèdics, i li contesto que tot millor. Quedem que reprogramarem la visita a
l’institut passat Setmana Santa, és a dir, quan s’acabi el trimestre i disposin
de més temps per a preparar-la.
Tot plegat han estat un parell de minuts,
intranscendents en aparença, que no han afectat les nostres vides, però vull
creure que les han fet més humanes. Aquests instants són deliciosos, de petites
complicitats personals, de simpaties mútues, que no costen diners i que sovint
no valorem prou. De postres, a dinar, em menjo el seu sucós regal mentre penso
en escriure aquest apunt. L’olor de la taronja romandrà entre els meus dits
tota la tarda.
Gran descobriment d’aquest autor, de qui en llegiré més
llibres. El calamar gegant no és una novel·la típica, amb una trama que cal
anar seguint, tot i que no n’està exempta. La podem anomenar novel·la, perquè aquesta
etiqueta admet molts formats. És un recull d’històries al voltant d’aquest
animal extraordinari, inverosímil, llegendari, i en seguim el seu rastre difús com
si d’un personatge es tractés. La seva estela ens atrau, llaminers devoradors d’històries
com som els lectors: el misteri, la sorpresa, la màgia, com tot allò que sembla
impossible però que esdevé possible al nostre pensament i, per què no, a la
realitat. Naveguem pels mar dels segles seguint la seva estela, i cosim
aquestes històries amb els records del narrador, que no és altre que el propi
autor, amb les seves il·lusions i esperances. I tot són històries, perquè l’autèntic
protagonista del llibre són les històries. I així el llibre ens atrapa amb tots
els seus tentacles, ens emociona, ens entreté, ens ensenya i, potser la seva
raó de ser, ens fa reflexionar a nivell personal i d’espècie.
Us deixo amb algunes frases, i la lectura d’un fragment,
però n’hauria triat moltes.
Un somni, o el tens per sempre o no l’has tingut mai.
Només l’amor et fa feliç de debò, només l’amor et fa
patir de mala manera.
Som bons i amables i molt atents amb els altres quan
aquests altres ja no hi són: som pèssims com a amics i veïns de casa, però som
formidables com a enterramorts.
Fa uns mesos, de la revista Caràcters de la Universitat de València, em demanen escriure un comentari sobre el llibre El riu ve crescut, de Maria Beneyto.
1984, de George Orwell, apareix sovint a les llistes
dels llibres més importants de la història.
Jo no l’inclouria a la meva llista de les millors
obres literàries; potser sí entre els llibres que més han impactat o influït,
especialment els últims 70 anys. I per aquí devia anar la voluntat de l’autor
o, més concretament, la idea de donar una senyal d’alarma, no tan sols d’un
possible futur, sinó del seu present.
Crec que fou un encert establir com aquest futur distòpic
una data força propera a la de la publicació, tot i que 40 anys potser no sigui
tan propera. Avisava que aquest terrible futur no era gaire distant, i a la
nostra generació ens posà una mica els pèls de punta. i recordo haver-lo llegit
als vuitanta amb una barreja de recança i alleugeriment. Per sort, tot i que s’intuïa
que alguna cosa havia endevinat, em semblava que la nostra societat era força
diferent de la imaginada per Orwell, que nosaltres tot just sortíem d’una dictadura,
que vivíem una època en què la llibertat n’era bandera –això pensàvem.
Ara, en rellegir-lo quaranta anys després, quan jo no
en tinc vint, sinó seixanta, quan, decebut, he comprovat que els aires de
llibertat que crèiem viure, que el món nou que ens esperava al segle XXI, ha
estat una il·lusió, que pantalles terribles que creia superades tornen amb
força, que manipular les masses, tornar-les fanàtiques, fer-les sentir odi, és
més fàcil que mai. Que el futur només és una versió del passat, de vegades no
gaire encertada –però d’altres vull creure que sí.
Algunes tecnologies que imaginava Orwell, ara són molt
més reals que als vuitanta. Les telepantalles que apareixen al llibre, que
emeten missatges dirigits i que a més ens vigilen, que es troben a les parets
del les cases i dels carres, resulta que les tenim a la butxaca, a les mans, a
la tauleta de nit.
El món que ens planteja Orwell esgarrifa, amb els seus
minuts d’odi, amb la Policia del Pensament, amb la supressió de la memòria, de l’amor.
Però l’autor ens presenta un personatge que creu que un altre món és possible,
que hi ha esperança, però –atenció, spoiler- els seus pensaments i les seves
emocions seran vençudes.
A nivell
personal, i sense tenir en compte l’argument del llibre, em va impressionar el
fet que algú, en un passat més o menys llunyà, hagués mirat el 1984 com un
futur, un any que era el meu present de jove de vint anys. Aquesta reflexió em
feia adonar del pas del temps, de la seva fugacitat, de la relativitat de tot
plegat, que el futur només era una etapa que aviat podria quedar enrere.
Aquesta idea imposava cert vertigen. I han passat 40 anys, i aquell vertigen ja
és una broma.
Us deixo algun fragment i una lectura:
Una
cosa que el sorprenia d'ella era la vulgaritat del seu llenguatge. Era un
símptoma de la seva revolta contra el Partit en totes les seves manifestacions,
i li semblava en un cert aspecte natural i saludable, com els renills d'un
cavall que flaira palla podrida.
No
teníeu res vostre descomptats els pocs centímetres cúbics dins el vostre crani
No es
poden ficar dintre teu. Si pots sentir com és d’important de romandre sempre
home, encara que no condueixi a cap resultat, pots dir que els has vençut.
L’objectiu de promoure una guerra és sempre de col·locar-se en millor posició
per a fer-ne una altra.
Una
societat jerarquitzada només és imaginable sobre la base de la pobresa i de la
ignorància.
Calia produir articles, però no era
convenient de distribuir-los. I, a la pràctica, l’única manera d’aconseguir-ho
era la guerra continuada.
consideren necessari que sigui un fanàtic, crèdul i ignorant, les condicions
predominants del qual siguin la por, l’odi, l’adulació i l’exaltació triomfal.
Tarda de juliol, hora de treure la gosseta. Vaig
pel carrer, badant per a variar, passejant la mirada per tot allò que m’envolta
sense buscar res de concret. A uns cinquanta metres veig mon fill. Camina sol,
amb pas decidit. Per la seva trajectòria dedueixo que torna a casa. Deu vindre
de fer un cafè amb un amic, una de les seves principals distraccions aquest
estiu post ESO. Me’ls imagino tots dos a la terrassa d’un bar, parlant de les
seves coses, sentint-se joves homes que miren el futur –sovint és un futur
proper, de plans de cap de setmana, però també més enllà.
Si el crido, em sentiria fàcilment, i acabaríem
de fer el camí de tornada junts, però em recreo observant el seu pas: em crea
una sensació estranya, una barreja d’il·lusió i goig pel que vindrà, i d’enyorança
del que atresoro al record.
Ja fa anys que va sol per Tortosa, però no tants
que el portava de la mà i parlàvem d’història, d’economia, de política, de
futbol... de la vida.
La gosseta decideix que s’atura a fer les seves
coses. En pocs minuts ens trobarem a casa, aquest vespre de juliol.
La mundana comèdia (El Toll, 2022) és el segon llibre que llegeixo de Pasqual Mas. El primer fou un poemari, i en aquesta novel·la he xalat de valent. Pasqual desplega tot un repertori d'una una forma d'entendre i de mirar la vida molt valenciana, si em permeteu el clixé, que recorda altres autors, cineastes... artistes en general, del país Valencià.
A través del protagonista, un periodista que es guanya la vida com pot jugant a dos bandes, fent filigranes amb les obligacions de la feina i els seus ideals, que en té, fa un repàs àcid, sarcàstic, irònic... divertit sempre, a tota la societat general, no es deixa ningú, i tot personatge secundari que li passa per davant rep d'una manera o altra, però molt especialment el periodisme i la política. I el món empresarial. I la construcció... (és que no para). Una gimnàstica literària intel·ligent i amena on ens hi podem veure reflectits.
Us deixo uns pocs fragments i una lectura:
Sovint els
periodistes som com els soldats, persones honorables que serveixen una empresa
indigna.
Al
treball érem esclaus d’un llenguatge escaldat amb sublimat, una mena de cossi
de paraules desinfectades que significaven exactament el que volien significar
i res d’afegit.
Mane
qui mane, al costats dels diners, que l’ombra és més fresca.
No sé com serà el bloqueig que afecta els
escriptors; el dels periodistes, ho puc ben assegurar, se’t cura a hòsties.
Per la vora del riu, veig un home gran que porta de la mà un xiquet; iaio i
net, suposo. Escolto que el vell diu: “Ara hi ha altaveus, i altres mitjans de
comunicació; però abans les campanes tocaven per a això”. Aquella forma tan
humana i tradicional de traslladar a la nova generació les restes de mons que
han desaparegut, a través de la paraula oral i l’estima. Potser el xiquet ho
recordi sempre, o només a mitges, i només es quedi amb el record que el iaio li
explicava coses, la sensació d’una mà dins de l’altra, el to de veu, que no és
poca cosa.
Aquestes converses que agafo al vol sempre són
casuals, mai buscades, mai interfereixo, és una mena de norma que tinc, però en
aquest cas confesso que he fet una lleugera trampa, ja que en veure de lluny
aquesta parella, que m’ha atret de seguida, he modificat una mica la meva
trajectòria per poder passar al seu costat, i escoltar la mena de regal que
estava segur de rebre.
Hi ha pel·lícules bones,
dolentes, entretingudes, emocionants, emotives, divertides, misteriores... I hi
ha pel·lícules que són un allau d’imatges, que s’interroguen sobre l’ànima
humana i et fan partícip de les preguntes, pel·lícules que cada vegada que les
veus, hipnotitzat, t’agraden més i més, i hi descobreixes matisos nous. Obres
com La grande bellezza (2013) de Sorrentino, que et porten del bracet per un
món antic i nou alhora, que et parlen de carn i de l’esperit, dels grans
projectes vitals (sovint inabastats o
inabastables) i de les petites coses, d’il·lusions i desil·lusions, i
tot ambientat en una gran bellesa, una barreja que poca gent com els italians
saben cuinar, apassionats, humans, terrenals i divins.
Potser és una pel·lícula
que cal mirar a partir de certa edat, amb un bagatge al darrere, o damunt, d’ideals
partits, de derrotes i records emotius. Comença amb la celebració del 65è
aniversari del protagonista, i jo, que m’acosto a aquesta xifra, puc intuir, i
fins i tot compartir, algunes de les seves sensacions i reflexions. A més, és
escriptor, d’una sola novel·la publicada a la seva joventut, i després
periodista d’èxit, amo i senyor de la nit romana, i ara ja cansat de la
frivolitat, de la buidor de tot plegat, o començant a assumir-la, a acceptar-la
amb certa resignació.
La pel·lícula em recorda,
amb molts matisos, a 8 ½, però lluny del blanc i negre de l’obra mestra de
Fellini -de genis italians va la cosa- La grande bellezza és un torrent de
color, i un homenatge a la ciutat eterna.
Hi ha pel·lícules que
esdevenen clàssics amb una rotunditat que aclapara.
Us deixo uns detalls del
guió:
A la meva edat, una dona
bella no és suficient. --- -La família és una cosa
bonica. -Cert, però jo no estic
feta per a coses boniques. -- -Què et passa? -Em sento vell. -Jove no ets. -- -Ets un misògin. -Tinc més ambició; sóc misàntrop. -- -Coneixes molta gent! -Conec a tothom. -Això deu ser font de
felicitat. -Més aviat d’infelicitat. -T'han decebut? -Jo he decebut. --- Són magnífiques les congues
que fem a les nostres festes; les millors de tota Roma. Són bones perquè no van
enlloc. --- - Estefania, tu i jo hem
fet mai l'amor? -No. -Això és una gran
injustícia. Sort que encara tenim alguna cosa bonica per fer. --- -Per què em dius Jeppino?
Des de que era petit que ningú em deia així. -Perquè un amic té el deure
de fer-te sentir com un xiquet alguna vegada. --- (El protagonista s’adreça a
un cardenal durant un banquet) -Fa uns dies, en una boda,
vaig tenir la necessitat de fer-li preguntes sobre la fe, sobre la profunditat
de l’esperitualitat, però vostè es va distreure. -Doncs faci-les ara. -No, ja no tindria sentit;
seria una desil·lusió per a mi descobrir que vostè, en realitat, no té cap
resposta.
--
El descobriment més gran que vaig fer pocs dies després de complir 65 anys és que no podia perdre el temps fent coses que no vull fer.
Aquest dissabte 5 de juliol al matí, estaré a la tercera edició del certamen UNI-I-VERS de Benifallet presentant Sota la pell hi ha carn encara (Linx Edicions 2024 )
