Agafes pedres del terra i me les poses a la mà. Per a tu són tresors; per a mi també. Comencem a acumular-ne.
el final d'una memòria
Fa 2 hores
el bloc de l'escriptor Jesús M. Tibau, amb comentaris de llibres, desdefinicions, jocs literaris, nanocontes, lectures, emocions i reflexions més o menys improvisades. Porta'm al teu comerç, entitat, associació, reunió familiar o d'amics... Parlaré de què és per mi la passió d'escriure, el joc. Us llegiré textos, en farem a mitges, xalarem si també t'agrada la literatura. Més informació a jesusmtibau@gmail.com
9 comentaris:
Quants tresors hi ha al voltant de la natura, els arbres, la mar, la sorra de valor incalculable.
La il·lusió es un dels grans tresors
El tresor sol ser, gairebé ser, el propietari de la ma que agafa les pedretes.
M'encanta la sensació de deixar lliscar petites pedres sobre les mans, per mi és un moment de pau.
De vegades les pedres llisquen, riu avall, amb la saviesa de qui les ha tocat, en mig de tresors amagats.
El tresor de crtèixer i compartir.
amb l'edat anem perdent la capacitat de gaudir i meravellar-nos dels tresors que ens envolten; ha d'estar bé tenir algú que ens ho recordi ;-)
Si et serveix de consol natros portàvem a casa cargols que eren una mica més llefiscosos i es perdien i jo que sé... jajaja.
És bonic tornar a descobrir nous tresors :)
Totalment d'acord amb el que ha dit l'Òscar :-)
Publica un comentari a l'entrada