El quadern de les vides perdudes, de Silvestre Vilaplana

La valoració que fem dels llibres és sempre subjectiva, depén de múltiples circumstàncies alienes al llibre que la poden alterar, però m'aventuro a dir que aquesta és una de les novel·les que més he gaudit els darrers anys. Durant la meva vida dec haver llegit més d'un miler de llibres, segur, i pocs personatges m'han corprès tant com el protagonista d'El quadern de les vides perdudes, que magistralment ha escrit Silvestre Vilaplana. Ja us avanço la ineptitud de les meves paraules per a transmetre el drama que viu aquest home. El mobbing immobiliari, l’alzheimer, la soledat, la impotència, el dolor, la pèrdua..., són només ingredients d’aquesta novel•la que és impossible descriure; s’ha de sentir. El protagonista viu solitari en un pis on el propietari el vol fer fora. Està jubilat, no té altres recursos que la col•lecció de llibres que ha atresorat tota la vida, que li han donat la vida. I els ha de vendre lentament, dolorosament, per a poder subsistir. Té llacunes de memòria importants que són ocupades per l’hoste, que cada cop controla més els seus dies i se’n fa amo. Tem que durant aquests lapsus de temps s’hagi convertit en l’assassí de xiquetes que la policia busca, i això el turmenta d’una forma difícilment imaginable, ja que ell patí el drama en les seves pròpies carns, quan la seva única filla va desaparèixer fa anys. La seva ment en runes és un laberint. La seva pròpia casa també, i ha d’escriure notes a les parets per no perdre’s.


La salvació sembla impossible, però la fortalesa humana no té límits, i l’assetjament a què és sotmès el seu cos i la seva ment no el derrotaran del tot.

Us deixo uns fragments escrits i llegits, d’aquest monument a l’ànima humana:

“Hi ha una comporta en el meu pensament que es tanca amb un soroll estrepitós de ferros i cadenats cada vegada que pretenc traspassar aquest llindar del record.“
“El llenguatge és l’inventari de l’univers.”
“Cada objecte és un passaport a la pena.”
“És una estranya maledicció aquesta de la mort de les paraules. Sembla pròpia dels déus grecs o d’un conte de Borges.”