Quan faig sessions
de leectura dels meus contes, quan comento els meus llibres amb lectors, quan
llegeixo crítiques... els nanocontes sempre criden l'atenció, sovint em diuen
que és el que més els agrada, el que més els sobta, del que més se'n recorden. En
canvi, quan plantejo a un editor la possibilitat de publicar un recull de
nanocontes, em diuen que és molt complicat. No em casa una cosa amb l'altra.
Què n'opineu?
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
6 comentaris:
A les editorials els costa molt arriscar-se; potser si en comptes de nanocontes fossin tuits ho veurien més clar.
Pensen en no malgastar paper? No entenc res... :(
Una cosa és qeu t'agradin els nanocontes, l'altre comprar-te'n un llibre. Imagino que els editors saben del què parlen. De literatura no sempre hi entenen, però de com està el mercat sí!
els editors i editores sovint tenen pa a l'ull
El microrelat és un gènere sense prestigi a Catalunya (per molt que Calders pugui ser considerat un dels impulsors i principals conreadors a nivell mundial). En castellà hi ha editorials que s'arrisquen i publiquen llibres (Páginas de Espuma, Menocuarto, El Cuaderno del Vigía, etc)... I no parlem de llatinoamèrica, on el gènere està molt arrelat. No entenc perquè els editors publiquen un poemari i en canvi no els interessa un recull de microrelats...
Però si és com poemes! No hauria de ser cap problema.
Publica un comentari a l'entrada