He sortit a passejar el gosset i, de passada, he alliberat un exemplar de Totes les baranes dels teus dits, tot just al costat d'una barana propera. Quan he tornat, un marroquí estava assegut amb el llibre a les mans, fullejant-lo, al costat d'un company. No he entès què parlaven. No sé si ells entendran el llibre. És possible encara la comunicació?
I d'una manera o altra, les baranes continuen creixent.
9 comentaris:
Has tingut més sort que jo, que el primer llibre que vaig alliberar me'l van tirar a la basseta de davant de casa.
Segur que els marroquins han entès alguna cosa, si més no, que teien untresoret a les mans.
Quan estudiava a la facultat de Filologia de València, un professor meu (Jenaro Talens) deia que la comunicació no existeix i un company va exigir que li tornarem els diners de la matrícula perque ell volia que li comunicàrem coneixements.
Em va l'efecte que ha caigut en bones mans. No se....
SEgur que ha caigut en bon lector.
Bona cosa, aquesta d'alliberar els teus llibres ;)
Tan de bo s'estengui i s'escoli bé per molts dits i moltes baranes!
Quin gest més bonic! alliberes el llibre i va a parar a mans d'aquell a qui li crida l'atenció. Estic segura que anirà a parar en bones mans, i, possiblement passarà per més d'una!
Jo crec que si l'estaven fullejant és que sí que l'entenien!!
Quina il·lusió :-))
La comunicació més que possible em, sembla inevitable. Sempre comuniquem, bé o malament, per bé o per mal. Però no podem parar de comunicar-nos. Si callem també comuniquem...
Publica un comentari a l'entrada