27 de setembre 2009

Incerta glòria, de Joan Sales (II)


Continuo el comentari iniciat la setmana passada, sobre Incerta glòria, de Joan Sales.

Al segon volum d'aquesta novel·la, el protagonista és el capellà Cruells, testimoni de primera mà de la història explicada al primer volum entre el Lluís i la Trini i, sobretot, amb el Soleràs, un personatge que segueix amerant tot el llibre, seduint a uns i incomprès per tots. Aquest personatge mereix un quants adjectius per a intentar qualificar-lo: valent, extravagant, contradictori, desconcertant, incoherent, intel·ligent, estrany, abrupte, repel·lent, atraient, cínic...

La crònica que fa Cruells de la guerra i de la postguerra ens dóna notícies sobre la relació entre els protagonistes de la primera part, però sobretot és una profunda reflexió sobre el sentit de la vida, sobre la fe, sobre el pas del temps, sobre l'enyorança de la joventut, dels seus ideals i de la seva incerta glòria.

Em reafirmo en la sensació que vaig manifestar la setmana passada, que Incerta glòria és una novel·la sobre la decepció, on els vençuts i els crucificats prenen veu.

Demà parlarem del llibre al Club de Lectura de Tortosa, i tinc moltes ganes d'escoltar els seus comentaris.

Com sempre, us deixo alguns dels fragments que he subratllat, tot i que en podrien ser molts més. El primer de tots, potser, resumeix bastant l'obra:

La solitud és el nostre pa de cada dia; i no és un pa tendre. El doctor Gallifa, al seminari, em deia una vegada que la temptació pitjor no se’ns presenta en el decurs de la joventut com podria pensar-se, sinó en passar la carena de la cinquantena. És aleshores que sentim la nostra solitud; quan el cor comença a endurir-se i un experimenta la recança d’aquella tendresa que no ha conegut mai, el buit de l’amor com el fardell més feixuc hem de portar en aquest exili. No hi ha res que pesi tant com el buit.
.
El món no anirà bé mentre hi hagi tants estrangers…. El que més m’irrita és pensar que jo també sóc estranger.
.
Perquè la felicitat no es troba pas en les coses, sinó en l’amor; i l’esperit de reiquesa neix del buit que tractem d’omplir amb coses a falta d’amor… Sota el buf de l’amor tot esdevé gloriós.
.

Cal sentir-se tan bé prop d’algú per estar-hi en silenci sense cap violència.
.
L’odi és com un mirall estrafet que tot ho deforma.
.Cada u tragina dins seu un pou el fons del qual li és desconegut.
.
Els decepcionats ens hauríem de veure més sovint; dóna’m la teva direció.
.
La sotana estava caiguda al peu del llit; la seva vista em donava nàusea. I em vaig fer l’ullet amb picardia a mi mateix, a la imatge que veia reflectida: “M’han robat la fe, però m’han deixat la cartera” –i em trobava més lleig que mai.
.
Estimeu la pàtria i estimeu la llibertat, estimeules amb tot el cor i amb tota l’ànima; però us enganya tot aquell qui us diu que per servir-les heu de recòrrer a l’odi.

6 comentaris:

Mireia ha dit...

La vaig llegir fa tants anys que en recordo poca cosa, potser l'hauré de rellegir.

F.Puigcarbó ha dit...

si la duessin al cinema, sempre he pensat que en Soleràs havia de ser en Quicu Pi de la Serra

Striper ha dit...

Definitivament el tindre que descobrir.

Òscar Cavero 100% ha dit...

m'he l'he llegit fa molt poc i és preciosa!!

Sílvia ha dit...

Quina llàstima. Jo no he pogut acabar de llegir-lo per al dia del club de lectors.

Se m'acumulen les obligacions!

Intentaré llegir-lo pròximament.

Jesús M. Tibau ha dit...

un altre comentari interessant sobre l'obra http://mariusdomingo.blogspot.com/2011/10/incerta-gloria.html