"Quan al vespre torna a casa troba la caixa de vímet al lavabo. El quarto és petit, i potser per això la caixa sembla desproporcionadament gran. Se la veu resistent, reforçada amb una xapa de fusta per dins i folrada amb roba estampada de to rosat, amb conillets i tortugues. Ella espera amb delit la seva reacció i, tot i saber-ho, ell no està gaire afortunat en el comentari.
—Pensaran que hi volem amagar un cadàver, aquí dins.
—Ets un burro!
És cert, no ha estat gens afortunat. En la seva defensa, cal imaginar que només volia fer-se el graciós, però sembla estrany com pronunciar el primer que ens passa pel cap, sense ser-ne conscients, pot desencadenar fets imprevisibles."
—Pensaran que hi volem amagar un cadàver, aquí dins.
—Ets un burro!
És cert, no ha estat gens afortunat. En la seva defensa, cal imaginar que només volia fer-se el graciós, però sembla estrany com pronunciar el primer que ens passa pel cap, sense ser-ne conscients, pot desencadenar fets imprevisibles."
Fragment del conte Quan dos es barallen, inclòs al recull Una sortida digna.
5 comentaris:
Ben certa la conclusió. Deturar-nos ha pensar abans de parlar hauria de ser normal. Llàstima que molts patim "verborrea" massa sovint.
*Sànset*
Sembla que en Camps hagi llegit Una sortida digna i no n'aprengui.
Ahir vaig anar a l'Abacus i vaig veure el teu llibre (aquest!) i em va fer gràcia, vaig pensar, ei, a aquest el "conec"!
Utnoa
I passa algunes vegades, d'un comentari sense sentit a la baralla més passional!
Els fets imprevisibles crec que també poden passar dient les coses molt meditades...
És el que tenen els fet imprevisbles ;-)
Publica un comentari a l'entrada