La dona del Goya

En una cantonada de la plaça d'Alfonso, asseguda a l’ampit de la finestra d’una sucursal bancària, hi plora perduda una dona. Però ara no n’és una dona; ho va ser fa molts anys, fins que va morir al seixanta-dos.

Desconsolada, busca algú que l’ajudi a trobar… no una guia per no perdre el camí, ni un port on arrecerar-se quan les onades s’enfaden, sinó un cinema: el Goya.

Tantes vegades que va anar-hi amb el seu home, quan eren nuvis! Hi anaven cada diumenge, tant se val la pel·lícula, l’important era trobar-s’hi junts, i compartir amors impossibles agafadets de la mà, en blanc i negre, sota la llum tèbia de la pantalla. I poca cosa més, que ella havia anat sempre a les monges i en aquells temps… Però en tenia prou, perquè se sentia protegida per la seua escalfor, i perquè aviat es casarien.

Ell morí al cinquanta-dos, tres mesos després de la boda. Fou un cop dur, massa. De fet, no va superar-lo mai del tot: ningú no podria. L’actitud amb què no afrontava els dies feia patir els seus pares, que no trobaven la manera de fer-la sortir d’un pou amb l’aigua tan freda. Només trobava consol anant al cinema, al Goya.

Fragment del conte "Viananys", dedicat al fantasma de la dona del Goya, inclòs al recull Una sortida digna.