12 de març 2010

Miguel Delibes, sempre

Avui ha mort Miguel Delibes, però no del tot, perquè Delibes sempre estarà amb nosaltres. Com a lector i com a escriptor em sento de dol. Seria difícil destriar quanta influència han tingut les novel·les de Delibes sobre mi, l'atmosfera que envolta els personatges, sempre humils, sempre derrotats, els paisatges terribles i estimats alhora que atenallen sovint els protagonistes. Seus van ser alguns dels primers llibres que vaig llegir de ben jovenet, com Cinco horas con Mario, La hoja roja, El príncipe destronado, La sombra del ciprés es alargada, i, sobretot, Las ratas, un dels meus llibres preferits, que he rellegit i que rellegiré diverses vegades. Com a homenatge, us convido a llegir el comentari que en vaig fer.

Per a mi, el Nobel ja fa anys que el va guanyar.

7 comentaris:

Mònica Ràfols - Il.lustradora ha dit...

Tens raó. Jo també li he dedicat un post a aquest mestre de la literatura castellana.

Demà dibuixaré quelcom per a ell.

Salut!

CALPURNI ha dit...

Jo també vaig llegir "Las ratas" quant tenia 12 o 13 anys i em va impressionar.

Joana ha dit...

A la meva escola anaven per altres autors. Però aquest com tants d'altres en llengua castellana es mereixen matrícula d'honor.

Alyebard ha dit...

Cert, dominava la llengua castellana com ningú. Impressionant la seva obra.

Elvira FR ha dit...

Vaja si que em sap greu...recordo com em va impressionar el seu llibre: La sombra del ciprés es alargada

Anònim ha dit...

El dia que els premis es donin per donar i no pas perquè es mereixen o bé es guanyen, potser aquell dia em seran necessaris de viure'ls. Si un premi s'ha de vigilar a qui es dóna per prudència, què inútil...

Onze de setembre.
INDEPENDÈNCIA!

Elisenda ha dit...

Miguel Delibes és el punt d'inflexió de la meva història literària. La primera llàgrima que vaig plorar sobre un llibre va ser per a ell, amb El Camino. Però, més enllà de símptomes materials, fou amb ell que la literatura va parlar-me per primer cop arran d'orella. Tenia 12 anys i em diuen que des d'aleshores no ha plogut massa... Suposo que no hi ha res més subjectiu que la percepció del temps, per a mi ha plogut molt i de punts d'inflexió n'hi ha hagut (i n'hi haurà) d'altres. Però ell és qui m'hi va convidar i, per a mi, se n'ha anat un referent.

Però bé, abans d'escriure tot això, anava a dir que m'ha fet il·lusió llegir que som uns quants els qui compartim en Delibes com a escriptor primerenc. Quin gran mestre.