Mans de fang, de Francesca Aliern

Mans de fang és la nova novel·la de Francesca Aliern, un cop més editada per Cossetània, i un cop més amb el seu estil característic. Sovint comentem amb l'amic Emigdi que podríem reconèixer una novel·la de Francesca Aliern en poques línies, i fins i tot només amb el títol.

Aquesta vegada la història se centra en una Xerta sempre present, i als anys 50, una dècada on l'autora es mou amb comoditat i que ha tractat en diversos llibres, com ara Sabó moll. Les protagonistes, dues dones, la Carme i la Manuela, que inicien la història a la vora de la carretera, espiant els nois que amb bicicleta es dirigeixen a estudiar a la ciutat veïna, que es dirigeixen cap a un futur millor. Dones, i de família humil, no perden la il·lusió de canviar el seu destí, d'accedir a uns estudis que refacin el guió d'una vida que sembla ja escrita des del naixement. Carme es veu atrapada de seguida pel seu entorn familiar, per l'obligació de tenir cura de sa mare malalta, per l'absència d'un pare endinsat en lluites proletàries que només li donaran maldecaps i frustració, i que buscarà el consol de la carn en altres braços. Manuela mantindrà viva l'esperança més temps, i la vida, malvada, li posarà a frec dels dits el seu somni, per a prendre'l definitivament. La lliçó és molt dura: cal renunciar als somnis i acceptar la realitat per evitar el dolor. Escriure serà el seu últim fil d'esperança.