No es pot abaixar la guàrdia

Recorda el moment exacte en què ho va veure clar. Era al cine i en feien una de l’Oest. No suportava els aires de superioritat del protagonista, embafat del convenciment que res no el podria despentinar, orgullós sobre el seu cavall blanc. La noia el veia allunyar-se recolzada a la porta de casa, amb ulls plorosos, tremolant amb por de perdre’l. Quan el dolent apareixia a la pantalla, mal afaitat i brut, no tenia cap oportunitat; la sentència estava dictada abans d’obrir-se la primera bossa de pipes, i no li’n perdonarien ni una. Només calia comptar els minuts que mancaven per l’escena definitiva, enmig d’un bassal de sang. Ningú distingia als seus ulls cap rastre de dolor i, de la seva ganyota final, abans de morir, se’n fotien. Li repugnava la hipocresia amb què girem l’esquena a la nostra part fosca, sovint amagada entre els plecs dels llençols, i va perdre el respecte per una humanitat així. Per això, per portar la contrària, es va fer dels dolents.

.

Fragment del conte "No es pot abaixar la guàrdia", inclòs al recull Una sortida digna.