Escriure és com un vici, una necessitat que pràcticament cada dia, d'una manera o altra, porto a la pràctica en aquest blog. Però la meva prioritat continuen sent els contes. Res comparable a la sensació que m'embriaga quan n'acabo un, quan descobreixo la cirera final. Em sento eufòric, satisfet, feliç, ple.
Tot i això, la meva producció contista ha minvat els últims anys, sobretot des de la creació del blog el 2007 i l'aparició d'un petit personatge que m'omple més i millor. Això queda clar a l'estadística que porto:
2005, 64 contes
2006, 43 "
2007, 18 "
2008, 18 "
2009, 16 "
Potser per això, ara encara gaudeixo més amb cada conte que acabo. Darrerament, la mort (tema vital a la literatura) se m'apareix sovint als contes. A l'últim, el protagonista intenta trobar el camí per a driblar-la. Jo, Déu a terminis, no em compadeixo i li faig entendre la inutilitat de l'intent. Ell ho entén i ho assumeix; els meus personatges són bona gent.
5 comentaris:
com ha de ser, perquè de mala gent ja n'hi ha prou al món real.
*Sànset*
je je, i es que els petits personatges t'omplin la vida de moltes maneres, i si, poc a poc, les coses que feies abans, o intentes fer encara, et vas adonant que ja son secundaris al temps que pots guadir amb ell o ella :)
estem molts al mateix barco (frase feta, no sé si es pot traduir), però naveguem a bon port:)
ho sento, l'anterior comentari soc jo, mirar si anem atrafegats que ni havia canviat d'identitat ....
De vegades la producció minva però la qualitat augmenta.
per altra banda gaudir dels amors que t'envolten també inspira força.
El refinament de la essència, mestre! I la diversificació d'activitats. Penseu en encarregar el primer clon que posin a la venda. ^_^
Publica un comentari a l'entrada