Arran de l'Ebre, de Cinta Arasa

Arran de l’Ebre, la primera novel·la de Cinta Arasa, ens parla de diversos temes ambientats a la vora del nostre riu, però també universals, com ara les difícils i sovint conflictives relacions entre pares i fills (especialment entre mares i filles).
Dolors, una filla de l’exili a París, aclaparada pel pes del drama que han viscut els seus pares, per la lluita constant que mantenen contra el règim franquista, intenta fugir i buscar el seu propi camí. De retorn de l’exili, encara se sent més perduda i li costa identificar-se amb cap espai (no s’acaba de sentir de Tortosa ni de París), li costa decidir-se per l’amor bohemi que deixa a França o l’amor ordenat que li oferix l’Agustí, el seu home: “potser era senzillament que no hi havia lloc per a ella”. Com a sortida vital se centra en la literatura, on aboca tots els esforços, i el fracàs resultarà especialment dolorós amb l’èxit de la seva filla Gemma. Aquest dolor i desengany s’exemplifica perfectament en un gest terrible: la filla s’adorm amb l’ordinador engegat, amb un text a mig escriure; la mare l’apaga i clica NO quan pregunta si vols guardar els canvis. Per la seva part, Gemma també necessita buscar el seu propi joc per ser lliure, necessita allunyar-se de Tortosa i de sa mare.
D’altra banda, Antoni Espuny, el pare de Dolors, pacifista, advocat laboralista, escriptor i republicà, viu turmentat pel fet que després de la guerra l’haguessin alliberat, mentre morien tots els seus companys.
I un altre personatge dóna força a la novel·la: Lola, antiga miliciana, antiga cabaretista, acompanyada dels records.
Una frase pot resumir el llibre: “les guerres col·lectives sempre deixen guerres menudes a l’esquena de les persones, guerres individuals”.