12 de novembre 2010

La princesa de jade, de Coia Valls

Amb La pincesa de jade, Coia Valls ha obtingut el Premi Nèstor Luján de novel·la històrica 2010. La trama és fàcil d’explicar, tot i que us recomano el comentari del Diari d'un llibre vell. En resum, ens trobem a l’any 551 i Justinià, emperador de Bizanci, atenent la darrera voluntat de l’emperadriu Teodora, envia un grup d’expedicionaris a la Xina per a fer-se amb el secret de la seda. Penso que tant els personatges que emprenen l'expedició, com els que es queden a Bizanci, com els que s'afegeixen al viatge, són plens de simbolisme. El grup el formen uns teixidors (Xenos i el seu fill Únian, acompanyat de l'amic Fiblas), una monjos nestorians (Rashnaw i el deixeble Trystias) i uns soldats encapçalats pel jove Lysippos (el seu superior Belisari es queda a Bizanci). És a dir, homes que dominen la tècnica, l'esperit i l'acció. Les relacions que s'estableixen entre ells, plenes de dubtes i malfiances a l'inici, i de comprensió i estima al final, les seves motivacions i aprenentatges particulars, formen gran part de la trama del llibre. Però de fet, tots aquests homes són empesos per l'aparició de tres dones: Teodora, que és qui promou tota la història, la musulmana Najaah que s'afegeix durant el viatge, i la princesa Yu.
Però l'autèntic personatge de la novel·la, que li dóna consistència i sentit, és el Viatge. Coia Valls ens fa amb aquesta novel·la una reflexió sobre què representa el viatge, el seu destí, el seu origen. El camí: passat, present i futur en un simple traç.
Us deixo amb uns quants fragments:
“Viatjar és descobrir a cada pas la veritat de tot el que han deixat enrere.”
“No és fàcil abandonar la ciutat. Mentre hi romans encara penses que tot és possible.”
“Si mires enrere, el camí s’amaga entre els revolts per tornar a aparèixer més petit, més llunyà, però sempre buit.”
“Caminar no sempre es tradueix en guanyar terreny.”
“Quina és la direcció a prendre si la por et condemna a les tenebres?”
“Sense apartar-s’hi, li recorre l’oval de la cara amb la punta dels dits. Sent que es tracta d’un privilegi semblant al de caminar pel perfil de la lluna.”

2 comentaris:

Anònim ha dit...

Penso que has agafat bé la idea de la novel·la. Jo afegiria que "La princesa de jade" és un llibre de recerca, de la recerca d'un camí personal en una època remota i difícil. Al capdavall, però, els personatges ens semblen propers perquè hi ha pulsions de l'ésser humà que travessen la Història.
El viatge és així el gran tema, però no seria res sense la projecció d'uns personatges que evolucionen al ritme que el camí els marca.
Una abraçada.
X. R. Trigo

Effy Stonem ha dit...

Passa't pel nou bloc d'Effy Stonem. Una mena de reflexió personal que tracta sobre la vida diària i les persones comunes.

www.noiadepoblealaciutat.blogspot.com


Salut!
Effy.