21 de novembre 2010

El joc de Déu, de Salvador Macip

Conec blocairement parlant a Salvador Macip, i sé de la seva gràcia per a escriure, i del seu estil d’humor intel·ligent i viu i àgil. Per això no em sorprèn gens allò que he trobat a El joc de Déu, una novel·la divertidíssima, escrita amb una estructura que t’obliga a devorar el llibre sense poder-ne desenganxar les mans. Estàs atrapat, perdut, deliciosament perdut, i no vols que s’acabi mai, tot i que avances amb desig de saber quina ens en prepara l’autor al proper capítol.
Saber que Salvador Macip és un científic et fa llegir El joc de Déu amb admiració, agraint que s’apliqui l’humor a sí mateix, en certa manera. Perquè els científics, al llibre de Macip, a més d’intel·ligents, pateixen vanitat i enveja, o sigui, són humans. M’agradaria comentar moltíssimes coses sobre el llibre, que callaré per a donar-vos el plaer de descobrir-les.
Només explico de la trama, que un grup de tres persones, per circumstàncies espai-temporals, són els únics que poden salvar el món de ser engolit per un forat negre. El primer, Sherman Comet, és un noi sense ofici ni benefici, mal estudiant membre d’una minoritària minoria ètnica, amb l’únic objectiu de les dones i tenir la nevera plena de cerveses. La segona, Vivian Bentley, una maca, freda i ambiciosa noia, amb el somni de convertir-se en la reina del món des de l’ombra, movent els fils de l’economia mundial. El tercer se’ns presenta com Déu, capaç de conèixer el passat i el futur, i del qual no us penso dir res més.
Com diu a la contraportada “ barreja sense complexos acció, humor, sexe, violència, religió, amor, dones ambicioses, físics teòrics, assassins en sèrie, policies embogits i un Déu”, però tot en la seva justa mesura, amb mini capítols que podrien ser ben bé posts del seu blog.
Mostrar fragments del llibre, extrets del seu context, fa que perdin la gràcia, cal llegir-lo sencer i disposar-se a somriure, a pensar. Tot i així, us en deixo uns quants:
“A Sherman no li agrada matar. Es posa molt nerviós. I després té malsons. Per més que es vulgui deixar convèncer del contrari, que és pel bé de la humanitat, no li sembla correcte. No s’hi acostumarà mai.”
“Amb molts diners i els publicistes adequats, la gent del carrer està disposada a creure’s qualsevol cosa.”
“La sabata té una sola gruixuda. Déu hi havia insistit. Són les millors per grimpar corda amunt i corda avall, li havia dit. Però també per a apallissar científics. Això Déu ho havia passat per alt.”
“Que no cal ser blanc, ric i de casa bona per estar dalt de tot. És la mena de mentida que calma la consciència dels milionaris.”
“Quan un s’ha convertit en una entitat incorpòria, les possibilitats de passar-s’ho bé es redueixen.”

6 comentaris:

Lluïsa ha dit...

Vaig llegir l'avançament que en feia el Salvador al seu blog i he decidit que és el libre que m'emporto cap a Berlín.

garbi24 ha dit...

jo també li tinc ganes, aviat caurà

SM ha dit...

Gràcies Jesús per una crítica tan maca! M'alegro que t'ho hagis passat bé.

Josep ha dit...
L'autor ha eliminat aquest comentari.
Josep ha dit...

Quin massatge!

SU ha dit...

Jesús,

bona crítica i ben travada!

La veritat és que llegir "El joc de Déu" és tan amè i entretingut com llegir el blog d'en SM.

Una abraçada a tots dos!

SU