Els somriures de la pena, de Manuel Alonso i Català

Els somriures de pena és un excel·lent títol per a aquest recull de 30 relats de Manel Alonso i Català, molt idoni, així com la seva portada, amb aquesta imatge fugissera d'algú que transita de nit pel carrer de la vida.

El recull té tres parts ben definides, amb el seu subtítol i tot. La primera, "Qui no té tall rosega els ossos", acull relats on humils personatges cerquen somnis, la sort, l'esperança, però la fatalitat i la mort es cruen al seu camí amb uns plans molt diferents. El destí inflingeix una severa derrota als nostres personatges, abocats a la dissort, i no podem evitar solidaritzar-nos-hi amb un somriure , de pena, això sí. Molts no poden ni escollir el lloc on morir, ni l'indret on passar l'eternitat.

A la segona part, "Memòries sense cistell? Té les plantes al clatell", intuïm que l'autor ens remet a la infantesa, en aquest poble que ell ha dissenyat de Pouet. Moments plens de tendresa, records que de ben segur compartim si hem viscut en un poble petit o, simplement, si hem viscut: l'escola, els partits de futbol, l'habitació, olors...

"Maleïda la dent que es menja la sement" és el nom de la tercera part, la més àcida, la més irònica, amb relats paraliteraris, on els protagonistes són poetes, editors, crítics..., un món ple de vanitats, egolatries, subvencions, complaences mútues, capelles... i on un editor té un exemplar del Príncep, de Maquiavel, a la tauleta.

Us convido a llegir el comentari sobre el llibre al blog de Francesc Mompó.