Ser un Déu massa omnipotent de vegades fa mandra

Després de cinc reculls de relats breus, estic acostumat a haver de donar excuses que justifiquin el fet que no arribi la primera novel·la. No entenc aquesta "pressió" social que "pateixo" com a contista, i que cal afegir a la pressió amb què acostumen a assetjar-nos: quan tindràs núvia, quan et casaràs, quan tindràs un fill, quan tindràs la parelleta... i, en el meu cas, quan escriuràs una novel·la?
Escric contes perquè em dona la gana, perquè xalo quan se m’ocorreix l’anècdota que els justifica, quan deixo córrer paraules improvisadament fins que un final rodó, tendre, enginyós o emotiu se m’apareix al final d’un camí, que cada cop és més curt.
Pero això no vol dir que descarti altres gèneres, com la poesia, que intento practicar de tant en tant, o com el dietari, o, perquè no, la novel·la, per a la qual tinc diversos arguments al rebost.
Deixant de banda que la brevetat és l’espai on em moc més a gust des de tota la vida, sovint poso com a argument la manca de temps, o els molts fronts literaris i vitals on emotivament lluito cada dia. Però, en el fons, penso que és un altre el motiu. Abans de començar a teclejar una novel·la cal prendre algunes decisions transcendentals que afectaran de forma definitiva els personatges, i per una bona temporada l’autor, decisions que difícilment tindran marxa enrere, portes que s’obriran i, sobretot, portes que es tancaran. Per a un indecís com jo, haver d’assumir aquesta responsabilitat fa mandra.