Als deu anys, la teva edat s’escriu per primera vegada amb dues xifres. La inquietud i el desig de créixer són més forts que el cos que conté totes les formes futures d’un adult encongit en unes sabates petites. Un home torna amb els seus pensaments al poble on va néixer, a la costa de Nàpols, cinquanta anys després d’haver marxat. Allà aprèn l’art de viure, prenent les mides del món que l’envolta i descobrint noves dimensions de l’existència. La pesca, els llibres i la platja omplen els seus dies fins que coneix una nena sense nom amb qui descobrirà el pes de paraules com amor i justícia.
Un llibre a mig camí de la narrativa i la poesia, o un llibre que viu a tots dos països i que ens fa estimar tot el que estima el seu protagonista. No es poden trobar paraules més belles per descriure'l, que les mateixes paraules del llibre que transcric, i llegeixo:
"Per dir l’edat, el vert tenir és el més exacte."
"La descoberta de la inferioritat serveix per a decidir què ets."
"Llegir-los era com sortir a mar obert amb la barca, el nas era la proa, les ratlles les onades."
"Caram, escriptora, aleshores saps com són els grans, com actuen. Jo també ho sé, però no he escrit res, no vull que s’adonin que els he descobert."
"A l’illa deixava d’anar a missa. […] L’illa era una mà oberta, pel setembre el raïm era ple, demanava la verema. El gotim esclafat a la boca gra rere gra, descalç a la tarda sobre la terra feliç dels passos d’un nen: això era l’agraïment més just, cap pregària no hi arribava. "
2 comentaris:
Me l'apunto. N'he llegit dos de Erri de Luca i els dos m'han agradat molt. Repetiré!
Té bona pinta! El tindré en compte de cara a Sant Jordi.
Publica un comentari a l'entrada