el bloc de l'escriptor Jesús M. Tibau, amb comentaris de llibres, desdefinicions, jocs literaris,
nanocontes, lectures, emocions i reflexions més o menys improvisades.
Porta'm al teu comerç, entitat, associació, reunió familiar o d'amics... Parlaré de què és per mi la passió d'escriure, el joc. Us llegiré textos, en farem a mitges, xalarem si també t'agrada la literatura.
Més informació a jesusmtibau@gmail.com
Increïble que a aquestes alçades descobreixi una pel·lícula que no havia vist mai, dirigida per John Huston, amb Humphrey Bogart de protagonista, i guió de Truman Capote, del qual transcric algun fragment.
-Aquests homes estan desesperats! -Per què ho dius? -No m’han mirat les cames! --- Què és el temps? Els suïssos el fabriquen,
els francesos l’atresoren, els italians el perden, els americans diuen que és
or, els hindús, que no existeix, i ja sabeu el que jo penso: que és un canalla.
-- -Què passa? -No passa res, Billi, senzillament estem
pensant què fer atès aquest retard. -Emborratxar-nos amb els pagesos, anar a
l’església, escriure les memòries... -- -Quant temps va viure aquí? -Més que en qualsevol altre lloc: dos
anys. -Però quan era petit, no tenia mare, pare,
casa, carrer i poble? -No, jo vaig ser orfe fins els vint anys.
Després una dona bella i rica em va adoptar. -- -El metge m’ha receptat tenir molts
diners, o em deprimeixo, m’inquieto i se’m posa la pell fatal. -Doncs ara no et passa i no tens un
cèntim. -Són les meves expectatives que em donen
moral.
Quan jo era molt petit, una
de les millors coses que podien passar dissabte a la tarda era veure una
pel·lícula de Tarzan. Aquell final dels seixanta i inicis del setanta de la meva
infantesa en feien sovint a la tele. Encara estaven de moda, tot i que s’havien
filmat unes tres dècades enrere. Coses d’aquells temps de canal de televisió
únic, quan tots miràvem el mateix, sense la llibertat de poder escollir, però
amb el benefici, que després he valorat, d’haver-me enriquit amb pel·lícules de
totes les èpoques i estils, sempre després de passar pel sedàs de la censura.
Ara els nostres fills tenen una oferta més àmplia on triar i, lògicament,
escullen només allò que els agrada, que està de moda, que és del seu temps, i
corren el perill –jo ja els alerto d’això- de privar-se d’altres estètiques i
mirades.
Com he dit, trenta anys
després, les de Tarzan encara tenia èxit, i fins i tot se’n rodaven de noves,
amb gran varietat d’atractius i fornits protagonistes. Però el Tarzan Tarzan,
l’autèntic, el que ens agradava, era Johnny Weissmuller. Ningú no el podia
igualar, almenys emotivament, i les còpies resultaven sempre decebedores.
Fa uns dies he vist un documental
sobre ell, amb un bon repàs a la seva trajectòria professional, esportiva i
vital. La caiguda de l’èxit més esclatant fins al pou de la decadència, que
tantes vegades s’ha repetit. M’entendreix veure’l vell, imaginar-lo defallit.
Voldria agrair-li si em va transmetre alguna engruna de força amb el seu famós
i inimitable crit.
Recordant El calaix dels vols perduts, una novel·la que vaig començar el juliol de 2012, i que es queda en projecte, com dos o tres més, quan tenia poques pàgines escrites, un boirós esquema i massa coses a decidir.
La vaig reprendre i acabar el 2015, en pocs mesos, aprofitant la inèrcia i l'aprenentatge d'haver escrit tot just abans la primera novel·la, El nostre pitjor enemic, que em costà moltíssim acabar, havent de lluitar contra el meu hàbit de contista improvisador.
Per a escriure El calaix dels vols perduts ja tenia certa tècnica, un viatge encetat que havia recorregut obrint-me camí pas a pas, paraula, a paraula. A més, la trama es desenvolupava en un temps i en un espai conegut per mi, amb un estil més habitual, i no amb el to especialment èpic i poètic que li havia donat a El nostre pitjor enemic, com a contrast amb el seu pusil·lànime protagonista. Tot i això no vaig deixar de proposar-me un repte: la trama es desenvolupa en tres línies diferents, i amb tres tipus de narrador, en primera persona, tercera, i segona.
Totes dues novel·les van obtenir premi. La primera, el de narrativa de la Ribera d'Ebre, i la segona, un accèssit al premi de novel·la curta de Mollerussa, que em va saber a gairebé primer en saber que aquell any el certamen havia batut el rècord de participació, i que havia empatat en primera instància amb el guanyador.
Ja ha passat una dècada d'aquestes dues novel·les, i no he tingut ganes d'escriure un altre llibre similar, que requereixi d'una estructura ben lligada per a arribar a bon port. L'ànima de contista breu, de juganer de les paraules, va sortir reforçada d'aquest doble repte. Trauré la pols a vells projectes de novel·les desats a arxius del meu ordinador? De moment no, però mai se sap.
Trobo al terra restes de la butlleta d’un
sorteig de loteria. Els trossos, innecessàriament petits, han estat estripats i
llençats al terra, diria que amb fúria, qui sap si víctimes de la frustració,
com una venjança contra el menyspreu de la fortuna que, un cop més, ha degut passar
de llarg. Patètica reacció davant d’una injustícia que no deixa de ser parcial,
perquè els déus de l’atzar no poden complaure a tothom. Potser, tot plegat, és
un exemple d’esperança mal dirigida que, d’acord amb l’ordenança municipal, pot
ser objecte de sanció, per més inri.
Els cotxes mai m'han interessat. Els veig com una maquinària útil. N'he tingut tres, i no en sé ni els cavalls, ni la cilindrada. L'actual ja té setze anys i si em pregunten la matrícula m'he de concentrar; normalment la dic bé, però dubto. En canvi, la matrícula del primer, comprat el 1989, la recordo a la perfecció; seria una bona contrasenya. I del cotxe del mig, puc dir que era blau.
Uns fragments extrets del documental When we were kings (1996), sobre Muhamad Alí i el seu combat contra Foreman de 1974, que ens permet introduir-nos en l'extraordinària personalitat d'Alí, molt més que un boxejador:
Tinc experiència, sóc un professional.
M’han trencat la mandíbula, m’han tombat un parell de vegades. Sóc cruel! He
estat tallant arbres i fent coses noves. He lluitat contra un cocodril. He
lluitat contra una balena. He esposat un llamp i l’he tancat a la presó. Sóc
cruel! La setmana passada vaig assassinar una roca. Vaig matar una pedra i vaig
enviar un totxo a l’hospital. Fins i tot faig emmalaltir les medecines. Cruel i
ràpid; tan ràpid, que ahir a la nit vaig apagar la llum i em vaig posar al llit
abans que l’habitació quedés a les fosques.
--
No és extraordinari viatjar en un avió amb
pilots africans? Una tripulació negra per a un negre d’Estats Units és una cosa
estranya. Quan mirem la televisió, ens mostren a Tarzan, els indígenes i la
selva. Mai ens havien dit que els africans són més intel·ligents que nosaltres.
Parlen anglès, francès i africà; nosaltres ni tan sols parlem bé l’anglès.
--
Cadascú té la seva cultura. No diem que us
odiarem i que mai voldrem parlar amb vosaltres ni farem negocis junts. No és
això. Només diem que volem ser independents.
Fa uns dies, a la feina, ens preguntem quan es
va retirar la part de la via fèrria a Tortosa, que passava per damunt de l’avinguda
Lleida, al costat del parc. La resposta no era difícil de trobar dins dels
arxius municipals, però jo emprenc un altre camí.
Recordo el moment, durant una de les moltes
passejades que feia amb mon fill, llavors petit, i les llargues converses que
les acompanyaven. Tinc present la imatge de la grua al fons que aixecava l’estructura
del pont per on passava la via, i ell en un primer pla, amb el polo blau que
portava, les piles carregades de curiositat. Vaig fer la foto, com tantes, per
immortalitzar un moment que podria ser per una banda històric, i per una altra
trist, per la constatació d’una pèrdua per a la ciutat que intuïa definitiva.
Trobo la foto de seguida al mòbil, i l’ensenyo
als companys: setembre de 2012, dic. Constato com mon fill és la referència d’aquests
últims i apassionants anys. I ja posats, me’m miro unes quantes més de l’època,
amb un tel d’enyorança, que és un pont indestructible per a les emocions.
Des del meu ateisme practicant, i amb un respecte
prudent, observo algunes creences i costums religioses amb dosis variades de simpatia,
curiositat i emoció vinculades a un bagatge cultural que és impossible d’obviar.
Per exemple, el fet de les mares de déu trobades –que en són moltes, però és una,
en un d’aquells malabarismes que la fe obliga a escometre a la raó-, imatges
normalment de fusta, que restaven amagades en llocs recòndits i apartats, i que
descobreix alguna persona d’extracte humil, un pastor o una noia que rentava.
Cap de mare de déu ha tingut el detall de
posar-se al meu pas, però tinc tendència a trobar petits objectes,
sovint trencats, malmesos, de vegades escrits, llançats o perduts al carrer, que
no tenen res de sagrat, en sentit estricte de la paraula, però que sembla que em
diguin alguna cosa, i que em remeten a emocions, a vivències d’altres persones
que, a manca d’una veu que m’il·lumini, jo puc intuir, imaginar o directament
inventar.
Avui és el cas d’un paper amb una llista
numerada del que crec que són quinze cançons o grups musicals i una data: 1990.
Pel contingut, per la mida, i per la seva forma quadrada, apostaria que es
tractava d’una d’aquelles cintes de cassette que quan era jove gravàvem amb
temes seleccionats d’un disc que ens deixaven o caçats de la seva emissió a la
ràdio.
Descobreixo que la llista –Sonic Youth, Pixies,
Mucky Pup, Primus, Violence, Sacred Reich, Bad Religion, The Breeders,
Lemonheads, Testament, Exodus, Prong, Xentrix i Acid Reign- pertany a grups de thrash metal, rock alternatiu i punk. Dubto que alguna mena
de divinitat vulgui transmetre un missatge a aquest desvalgut món en què vivim,
i que m’utilitzi a mi i a aquesta llista, com a canal de comunicació, en plena
era de les xarxes socials.
En cas que em faci adepte a aquesta religió, ja us
avisaré.
Per motius personals, per temes que tinc pendents de concretar data, no puc garantir estar disponible, un dia en concret, els propers mesos. Per aquest motiu prefereixo no agafar compromisos a curt termini, que després no pugui complir. Ja he declinat l'oferta de diverses presentacions de llibres i d'alguna activitat literària que em feia goig, però aviat tornarà tot a la normalitat, espero, tot i que procurant mantenir un ritme que em permeti gaudir d'una de les coses que ara més valoro: la tranquil·litat.
A la secció De pel·lícula, uns fragments de The misfits (1961) que desafortunadament es va traduir com a Vidas rebeldes. Em fa gràcia que tot i l'evident intimitat que viuen els personatges de Clark Gable i Marilyn Monroe, el doblatge de l'època fa que es tractin de vostè, i que durant l'esmorzar després de passar una nit junts (es va censurar a l'època l'escena en què ell la desperta amb un petó), afegeixin que ell diu que acaba d'arribar.
-Tinc l’esperança que et quedis; podrà ser? -Quina importància té això? -Pot ser el més important del món, almenys
per a mi. -- Tots ens estem morint, tots els home i
totes les dones, a totes hores, i no ens estem ensenyant el que sabem -- -Per què estàs tan trista? Crec que no he
conegut una dona més trista que tu. -Ets el primer home que em diu això;
sempre m’han dit que sóc molt alegre. -És perquè aconsegueixes que un se senti
feliç. -- -Has pensat en tornar-te a casar? -Sí, moltes vegades, però mai de dia.
Avui a la secció De pel·lícula no transcric fragments del guió, perquè extreure frases del context de Airplane! perdria tota la gràcia.
Airplane! -coneguda aquí com Aterriza como puedas per aquella maleïda mania de traduir els títols- és una de les pel·lícules més divertides que he vist mai. Després de veure durant els setanta tota mena de films catastròfics, amb vaixells enfonsats, gratacels incendiats i avions a punt d'estavellar-se, arriba aquesta pel·lícula que se'n fot d'aquest gènere, de les romàntiques, de les bèl·liques... i ens aboca un allau de gags, un darrere de l'altre, de vegades més d'un simultàniament, i competint entre ells per a assolir el màxim d'absurditat i paròdia possibles.
Sovint les de riure no es prenen seriosament, però compte amb aquesta, que va iniciar tot un estil de comèdia, amb altres seqüeles aèries i una altra fita memorable com Top secret (1984).
Tothom de la meva generació recorda perfectament Aterriza como puedas, amb algunes escenes que han homenatjades infinitat de vegades, i frases que han quedat a l'imaginari col·lectiu com "t'agraden les pel·lícules de gladiadors?", o "he triat mal dia per deixar d'olorar pegament".
Gràcies a qui la va fer possible, a qui va creure en aquesta idea que devia semblar poc més que boja. El seu argument importa poc, no busca la transcendència, però ens regala uns moments de felicitat, i l'oportunitat de riure-se'n de tot des de l'absurd, que potser és la postura adequada de mirar cara a cara la vida.
Sovint quan vaig pel carrer em fixo en rètols,
cartells, etc. En definitiva, en les paraules, que irresistiblement em criden l’atenció.
He dit sovint, no sempre, no es tracta d’una actitud obsessiva o malaltissa,
crec.
Avui em crida l’atenció, vés a saber per què, la
retolació de la furgoneta d’un pintor. A part del nom comercial i les dades de
contacte, anuncia que es dedica a “treballs verticals, rehabilitació de façanes
i patis de llums”, i destaca la imatge de diversos pintors penjats de cordes
treballant a una façana. Està clara la seva especialització, però amb lletres ben
grosses hi diu: PINTURA EN GENERAL. Potser com una bona tàctica comercial, o
perquè no està la cosa com per rebutjar cap tipus de tasca.
Per cert, jo domino especialment els relats
breus, però em dedico a escriure, en general.
Vaig a peu pel centre de Tortosa, i en una cruïlla
de la principal artèria de la ciutat, veig un cotxe que perpetra una infracció
prou greu, ja que fa un canvi de sentit de 180 graus, trepitjant sense escrúpols
la línia contínua, i aprofitant la illeta del mig de l’avinguda. No era una de
les hores puntes, però en ple migdia hi ha prou trànsit. La forma decidida i àgil
amb què ha executat la prohibida maniobra em fa creure que no és el primer cop.
Per aquesta cruïlla hi passo sovint des de fa
quaranta anys, i no recordo haver vist mai aquí un menyspreu de les normes de
circulació com aquesta. El més gros és que deu segons després, quan jo tot just
havia avançat uns pocs metres, un altre cotxe que anava al seu darrere també
trepitja la línia contínua, travessa els carrils de sentit contrari, i es perd
per un carrer transversal, agafant una trajectòria
diferent que el primer.
Dos infraccions en tants pocs segons a un lloc
on mai n’havia vist cap és un fet insòlit, de la talla potser d’un eclipsi de
sol o el pas allargassat d’un cometa. A mi que m’agraden tant els números,
penso que les probabilitats que això hagi passat són escasses, i no sé si
prendre-m’ho com l’auguri que quelcom de transcendent succeirà aviat, funest o
desitjat, o si és a punt de néixer el primogènit d’algun rei, o l’encarnació d’una
deessa.
Per si de cas, deixo constància d’aquest fet excepcional
a les xarxes socials; esteu avisats.
Visita mèdica de revisió periòdica. Al costat de
l’ordinador on la metgessa consulta anàlisis i informes, veig un paper on llegeixo:
“La millor metge del món”. No és un títol acadèmic amb paper oficial convenientment
emmarcat, sinó un foli escrit a mà amb bolígraf, enganxat a la paret amb cinta
adhesiva o una xinxeta, al costat d’altres del mateix estil. A sota s’hi
afegeix: “I la mare més bona”. Intueixo que aquests afalacs no són objectius, i
que els mèrits que els avalen no són fruit de superar cap prova teòrica, sinó més
aviat pràctica i quotidiana, que de moement em val.
Ahir el Canal 33 va tornar a emetre El Periple, de Mario Pons Múria. Casualitat, o perquè l’enèssim conflicte esclata a
l’Orient Mitjà?
El Periple (2018) narra les conseqüències de
la guerra a Síria, especialment el drama dels refugiats, i el connecta amb el
nostre trauma de la Guerra Civil i l’exili.
El Periple és un documental, però –com la
resta d’obres de Mario- aquesta etiqueta se’m queda curta. La mirada de Mario
té tot allò d’artístic que implica emoció, una capacitat d’empatia que es
tradueix en la forma en què mira els ulls dels protagonistes, en la forma en
què ens els fa mirar, sovint negats de la incipient llàgrima que apareix als
dos costats de la pantalla.
Mario es rebel·la contra unes injustícies que
es repeteixen amb massa insistència, des de la ràbia i des de l’emoció,
negant-se a caure en la impotència. Hi lluita tossudament amb la seva càmera,
en deixa testimoni.
Mario és un orfebre, em meravellen els seus
muntatges. L’imagino retallant una a una les peces d’un trencaclosques que ens
regala ja encaixat, fet d’històries trenades, perquè totes les històries són la
mateixa, perquè totes les guerres són germanes del mateix dolor.
La guerra de Síria, la nostra guerra incivil,
el passat, l’ara que torna, tossut... i tot plegat cosit per la llum dels fars,
fars que només són record, com el de Buda al delta de l’Ebre, fars que ens
facin de guia, que ens aportin una esperança, un destí que homes amb la potència
i la sensibilitat de Mario poden fer imaginable.
La imaginació és el passaport de tota creació, per a transportar-nos al món real, i crec que la imaginació és una altra manera de denominar tot allò que ens pertany més íntimament.
--
No hi ha pitjor covardia que tenir por d'un mateix
Avui, a la secció De pel·lícula, no transcriuré fragments de cap film, sinó que vull compartir la meva fascinació per la textura, pel contrast, de les pel·lícules de gènere negre dels anys 40, com ara Llarga és la nit (1947) de Carol reed.
No recordo haver-la vist mai abans, i li dec el plaer a youtube, on l'he trobada. L'he trobada molt original, ja que barreja aspectes típics del gènere negre, amb escenes de to esperpèntic.
Avui he participat al Club de lectura de la Biblioteca de Tortosa, per comentar El otoño del patriarca, de Gabriel García Márquez.
En primer lloc, felicitar l'actual coordinador, Joan Maria Romaní, per la tria. Jo segurament no hauria estat prou agosarat, perquè la lectura del llibre comporta certa complexitat, i visualment sembla molt dens, amb pocs punts i seguit, sense punts i a part, i molta gent que l'inicia pot estar temptat a deixar-la a les primeres pàgines.
El vaig llegir per primer cop l'any 1985, mentre feia el servei militar, i des de llavors només havia pessigat alguna lectura parcial.
Aquesta novel·la potser és el màxim exemple del realisme màgic. És portentosa, exuberant, et deixa sense alè, i l'autor fa una exhibició d'estil i talent difícil d'igualar.
El ritme és hipnòtic, no la pots deixar, la cadència amb què circulen les paraules per davant dels ulls atònits té molt de poesia, i comentem que es podria tractar d'una poesia en prosa. Per posar algun defecte, diria que és excessivament bona.
Sigui com sigui, ha estat un plaer rellegir-la, gaudir mol més que la primera vegada aquesta immersió en el món decadent, absurd, grotesc, patètic, monstruós, oníric, d'aquest dictador que ens va regalar un dels més grans escriptors entre els grans .
Aquests dies es parla molt del 23F. De fet, des
del 1981 que cada any ens ve al cap la data, perquè va ser un fet que ens va
impressionar molt a tothom. Diria que fou el primer moment històric que vaig
viure amb intensitat. Llavors jo tenia setze anys, tot just l’edat que té mon
fill ara, i això em porta a comparar les nostres dues trajectòries
generacionals.
Jo, als setze, havia viscut moments importants
com la mort de Franco i la transició, i les manifestacions reclamant llibertat,
amnistia i estatut d’autonomia, però era molt petit i no li vaig prestar gaire
atenció; també vaig viure l’arribada a la Lluna, i els Beatles, i i l’era hippie,
i la música disco, i el pànic per una possible guerra nuclear que ens amenaçava
constantment. I vaig gaudir d’una lliga del Barça, una Recopa, i zero copes d’Europa.
Jo era poruc, tímid, sense accés a practicar cap esport, i no imaginava arribar
a escriure ni un sol poema.
Mon fill ha viscut prou a fons el Procés, i les
manifestacions per la independència, i el 9N, i l’1 d’Octubre, i una pandèmia
mundial amb confinament a casa, i veu com a quotidià que sonin les alarmes al mòbil,
i escolta la seva música amb fortes influències llatines, i veu com es torna
real l’amenaça del canvi climàtic. I el Barça ha guanyat nou lligues i tres
Champions. Ell és agosarat, ha jugat al futbol federat, tres temporades com a
capità, i comença a fer de DJ.
M’agradaria saber com serà la vida del seu fill
als setze, quins fets l’impressionaran, si el nostre país sabrà què vol ser
quan sigui gran. Segur que tindrà il·lusions, i haurà de gestionar noves i
antigues amenaces. Espero que celebri alguna Champions, i que llavors pensi en
el seu avi que un dia va escriure sobre ell.
El passat 19 de febrer vaig tenir el goig de participar a la presentació de les dues novel·les de Francesc Cabiró, a la llibreria La 2 de Viladrich de Tortosa, juntament amb altres participants que vam llegir fragments dels dos llibres. A mi em va tocar un fragment de La noia del parc.
No fa massa que el Francesc s'està a les Terres de l'Ebre, provinent de Badalona, però de seguida vam connectar, i és fàcil i agradable coincidir amb ell a moltes de les activitats culturals que fem al territori, on aporta el seu tarannà afable i tranquil. És un fruit més de la xarxa que fa més de deu anys que teixim des dels diLLUMs d'arts al Forn, i la prova és que la majoria dels assistents a l'acte ens hem conegut a les trobades dels diLLUMs.
I seguim.
I com tantíssimes vegades, la mirada de Rafael Ricote dona llum a aquests actes. Ho podeu veure al seu blog.
Pel carrer, em trobo una nova mare amb son fill,
aquest cop adolescent. Podria ser ben bé la segona part d’una escena anterior.
Aquest cop, el noi camina a un altre ritme, un parell de metres davant de sa
mare, que li recrimina amb un crit. “Allarga tu més”, respon ell, amb
aquell to d’indiferència tan deliciós dels adolescents. Definitivament, els
ritmes en què avancen les diferents generacions mai van al gust de tots.
Si em llegiu, coneixeu la meva dèria de
fixar-me en mitjons que apareixen caiguts a la vorera. De fet, fins i tot he
fet un llibre on aquest personatge és el fil conductor de tots els relats, No ésla derrota, sinó el vent (Onada Edicions).
Aquests mitjons que trobo sempre estan
desaparellats, però avui s’ha produït un fet insòlit: en trobo una parella
enmig de la vorera, estesos a un metre i mig un de l’altre. Aquesta trobada
desperta la meva atenció, com no podria ser d’una altra manera, i la imaginació.
Em recorden altres històries d’amants caiguts en parella en la desgràcia, com
Los amantes de Teruel, o Romeu i Julieta, units fins al final en per la
fatalitat i per una mirada excessivament dramàtica de l’amor.
Pel carrer, una mare, que intueixo atrafegada,
porta de la mà el seu fill menut o, més ben dit, l’estira amb certa ànsia perquè
avanci. Ell camina maldestre, mandrós, a empentes i rodolons, sense deixar de
queixar-se en cap moment i de reclamar que el pugi en braços.
-Va! Una miqueta més –diu ella- que ja ets gran. A la farola t’agafo.
Jo segueixo escrupolosament la meva direcció,
deixant a l’aire el final de la història que, a propòsit, prefereixo no
desvetllar. Complirà la promesa i l’agafarà a la farola? Intentarà mantenir el
pols fins la propera?
Endevino una lluita vital, aquell moment en què
els fills comencen a pesar, que els músculs de l’esquena emeten factura. Aquell
desig contradictori que els fills creixin, que comencin a ser una mica
independents, i la temor que comporta alhora. I per això li posa davant la pastanaga
de “ja ets gran”, perquè ser gran és aquell èxit a què tot xiquet aspira, només
de vegades, perquè fer-se gran té alguns desavantatges que els més petits, que
són molt espavilats, ja intueixen.
Ahir vaig tenir el plaer de visitar el Club de Lectura de la Biblioteca d'Alcanar, per comentar El nostre pitjor enemic (Cossetània Edicions), la meva primera novel·la amb què vaig guanyar el Premi de Narrativa Ribera d'Ebre el 2015.
Els clubs de lectura són un autèntic regal, i una dolça oportunitat de recuperar llibres, de recordar aquell moment especial d'escriure'l, les emocions i dubtes viscuts, i compartir-los amb gent a que ha llegit el llibre, i que t'exposa les seves sensacions, sempre diverses. Sovint t'aporten una nova mirada, i és un goig comprovar que alguna de les sensacions que volies transmetre han arribat al seu objectiu.
A poc a poc, el llibre que més m'ha costat escriure, que més dubtes i incerteses em va crear, em va conquerint cada dia més.
Divendres passat, 13 de febrer, a la inauguració de l'exposició Quan els carrers parlen, amb fotografies de Pep Mola, i els breus textos que a mi m'han inspirat, a la seu de l'EMD de Jesús.
Fotos de Rafael Ricote, que ho explica molt bé al seu blog
Pau, funcionari jubilat, acaba de separar-se de la seva
dona. El nou estatus emocional l'empeny a submergir-se en els laberints de
l'adolescència, un període en què els rampells i les dissorts executaven la
seva incomprensible dansa. El retorn a aquest territori convuls, carregat
d'interrogants, ressuscitarà personatges transcendentals, entre els quals
destaquen l'àvia clarivident o l'amic que es regeix per codis indesxifrables.
Crònica de l'àngel fosc ens remet a paisatges interiors
incòmodes: la naturalesa de l'amor i la culpa, la cerca desesperada de la
pròpia identitat, la fascinació pel que és demoníac. Equacions sorgides en edat
primerenca, que operen des de l'ombra durant vides senceres, i que no sempre
són resoltes.
Comentari
Conec l’autor, tortosí d’origen, gràcies a Numen, l’activitat
que vam organitzar des dels diLLUMs d’arts al Forn en què homenatjàvem a totes
aquelles persones de les Terres de l’Ebre que havien rebut premis l’any anterior.
El seu nom va aparèixer com a guanyador d’un premi de teatre. Després he llegit
diverses de les seves obres teatrals, i sempre m’han aportat bones sensacions i
fortes dosis de reflexió. Suposo que en la creació d’aquestes obres devia tenir
en compte que fos factible la seva representació, i sovint comptaven amb pocs
personatges que interactuen en espais reduïts.
Imagino que com a creador ha volgut explorar nous espais,
explicar històries que requereixen d’eines literàries diferents, com la
novel·la. Crónica del ángel oscuro és el seu debut amb aquest gènere. L’argument
s’explica a la contraportada que he transcrit. La seva forma de narrar aquí és
més pausada, fácil de seguir, coneixedor que disposa de més temps i espai per a
endinsar-nos en la historia, per a intentar explicar-la, tot i que no manquen
girs per a fer-nos llaminer el viatge, i petites perles que ens el fan més
bell. He escrit “llaminer” i potser no és la millor paraula per a descriure el
llibre, ni el trajecte vital del protagonisme. amarat d’un to gairebé amarg i,
sobretot, de certa incertesa i vulnerabilitat.
Tot just a l’inici del llibre, i a la mateixa portada,
apareix una serp que es presenta davant del protagonista de la mà del seu amic
Daniel. En dedueixo una forta càrrega simbòlica.
El llibre m’ha recordat moltes novel·les que parlen d’aquest
pas de l’adolescència a la joventut, a la maduresa, de les dificultats, dels
dubtes, de la forta influencia de determinats amics, de l’amor sovint
inabastable o, com a mínim, incomprensible. M’ha vingut a la ment La busca, de
Pío Baroja, ambientat moltes dècades enrere, on la recerca de la identitat, d’una
sortida a aquest laberint vital dels anys tendres sovint és ple d’entrebancs. M’ha
recordat també Incerta glòria, i la magnètica presència del Soleràs, que tan
aviat atreu com repèl.
Es podria interpretar com una recreació del paradís perdut,
del paradís de la innocència, potser, amb la seva temptació, el seu dimoni
serp, el seu àngel protector que fa el paper d’àvia, la possibilitat de
redempció final dels teòrics pecats. Però aquí no hi veig cap déu que jutgi, ni
castigui, no veig el Rafael fent aquest paper; com diu un personatge, potser
els dolents o els culpables som nosaltres.
Us deixo algun petit fragment que m’ha cridat l’atenció,
i una lectura.
Digo nuestro aunque a estas alturas el posesivo plural ya
me sabe a ceniza.
El adolescente, maestro de lo superficial, no entiende
otro lenguaje que lo inmediato, y considera el propio cuerpo i el propio rostro
como únicas divisas que el prójimo sopesa para tasarlo. Los demás atributos
pertenecen al reino de la incertidumbre.
Me contorsionaba
entre una tendencia natural al aislamiento y un frnético deseo de ser
comprendido y amado.
forcejeaba por salir del pozo agotado de la infancia
tuve que asumir el dulce malestar que me provocaba su
proximidad
me traslada a un momento de la vida en que el
escepticismo no había anestesiado todavía las emociones.
Durante los
primeros años de juventud nos vemos catapultados desde el desconcierto de la
adolescencia hacia un mundo cuyos engranajes ignoramos y donde intentamos sobrevivir sin herramientas ni experiencia
Quan condueixo, sobretot per carreteres
conegudes i de trànsit tranquil com avui, de forma més o menys inconscient no
puc evitar fixar-me –addicte a les paraules sense salvació- en els textos que
aixequen un dit des de cartells publicitaris, edificis i, especialment, als
camions i furgonetes que tinc davant.
Avui em crida l’atenció una furgoneta on destaca
la paraula “enterprise”. “Jo diria que aquest és el nom de la nau d’Star Trek”,
dic en veu alta, i mon fill ho corrobora al mòbil. Ja no puc deixar anar la
presa d’aquesta anècdota recent pescada, i segueixo estirant del fil.
-I què vol dir aquesta paraula?- pregunto.
-Empresa- respon mon fill després d’una ràpida
recerca.
Sempre s’aprén alguna cosa. M’aproximo més a la
furgoneta i sota la paraula “enterprise” es llegeix, molt més petit,
“rent-a-car”.
El nom d’aquesta empresa no és gaire original,
en principi, simplement la paraula empresa en anglès, però han decidit que
“enterprise” tingui molt més protagonisme que “rent-a-car”, que és el servei a
què es dediquen i, penso, potser haurien de potenciar més.
Començo a fabular: Qui presideix aquesta empresa
és fan de les sèries de ciència-ficció, del màrqueting, o de totes dues coses?
Per sortir de dubtes i seguir amb el joc, li
enviaré un enllaç a aquest comentari, i potser els pregunti per Mr. Spock, per
comprovar el seu nivell de sentit de l’humor.
Fa un parell d’anys ens vam
canviar de casa. Ara, sobretot, gaudim de molta llum, i d’unes vistes
esplèndides, d’amples horitzons. Des d’una finestra, més enllà de la plaça que
hi ha al davant, es veuren diversos edificis del barri. De seguida em va cridar
l’atenció el perfil d’un dels fumerals que, per la seva forma i posició, hi
imagino una persona asseguda llegint un llibre que té a les mans. M’encanta
tenir un veí així, m’hi sento reflectit. Compartim passions i mirades, perquè
està assegut d’esquena a mi, de cara al meu mateix horitzó. La seva companyia m’aporta
serenitat, em protegeix en certa manera, com sempre han fet els llibres, em fa
sentir calidesa,
com a casa, com la llum.
Dimarts passat, 10 de febrer, vaig participar, juntament amb l'amic Ricardo Gascón, a la presentació de l'exposició de part de l'obra d'Agustí Forner a la Biblioteca de Tortosa.
Us convido a visitar el blog de Rafael Ricote, on trobareu més fotografies i un text sobre l'acte. I a escoltar la intervenció d'Agustí en aquest enllaç de la Biblioteca.
Us deixo el text que vaig preparar per a la presentació:
L’art com
a camí o com a destí?
L’arc com a expressió de
l’interior o com a denúncia?
Sovint quan he de presentar el
llibre d’un altre autor, o parlar de qualsevol tema, començo parlant de mi. No
amb ambició egocèntrica, al contrari, sinó per a partir d’un punt inicial
sincer, com un diàleg entre l’autor de qui parlo i jo mateix, com una
demostració de com allò que explica m’afecta o m’hi identifico. És més una
mostra de complicitat que de protagonisme; partir d’un minúscul jo subjectiu,
per a arribar, segur que de forma insuficient, però sincera, a una reflexió
universal.
Jo vaig ser –soc encara- el
xiquet d’una família humil, d’un poble petit, d’una comarca rural i muntanyosa.
No era fort i decidit, sinó poruc i indecís. No recordo en qui moment d’aquella
innocent infantesa vaig començar a prendre consciència social. Sabia –es
respirava a l’aire, i en converses a mitges que s’explicaven a casa- que
formava part del col·lectiu dels humils, dels derrotats, dels que vivien al
costat més prim de la justícia. Sempre m’han atret els febles, els maltractats,
m’ha irritat la injustícia. De jovenet, m’estremia llegir Lorca, Miguel
Hernández, Pedrolo, el Guernika, els desastres de la guerra de Goya, tant em
feia riure com plorar pel·lícules com Plácido, m’impactava l’humor de denúncia
social de les vinyetes de Quino.
Com a escriptor, he canalitzat
aquestes emocions a través de personatges que no han patit enormes tragèdies;
petits derrotats secundaris de la vida. Els meus ideals socials són clars i
irrenunciables, però el meu caràcter poruc infantil sempre m’ha acompanyat, i
sempre he envejat i admirat l’energia, la força, el temperament, dels autèntics
lluitadors de la justícia, d’aquelles persones que contra tot no han dubtat a
l’hora de posar-se davant de la lluita, allà on es reben més bufetades que aplaudiments.
No cal que us presenti
l’Agustí Forner, veritat? Coneixeu millor que jo els seus valors, que són
potser iguals als meus, tot i que no el seu valor. Segur que ara mateix deu
estar posant cara de treure’s importància, no? La seva obra parla per ell. El
traç s’alça, s’enerva, assenyala, crida, travessa l’espai fins la nostra boca
muda com una sageta negra en dol antic, de força intacta malgrat tot, amb ànima
que cruix des de la terra, des del múscul tibat o l’ull que plora. I el color
esclata en la disbauxa de qui fuig, de qui busca una sortida tan llunyana com
irrenunciable, i esquitxa de fúria la denúncia de tanta injustícia que ens cau,
perversa, tossuda, sota el sopluig que ens han venut a un preu massa elevat.
En el seu enèsim intent –mai
l’últim- de provocar-nos alguna reacció, de la seva fe en la Humanitat
(m’agradaria ser devot encara d’aquesta fe, que vaig perdent).
Quan em faig casar, allà el 1990, vam
decorar la casa amb pintures que ens van oferir la botiga de mobles, al seu
criteri, que combinaven bé. Paisatges que no ens deien gaire cosa. després, amb
els anys, he aconseguit obres d’autors que puc definir com amics, i només amb
aquestes obres he decorat el pis on ens vam mudar fa un parell d’anys. Una
mostra de les obres de l’Agustí, encapçala la nostra habitació, i els demano
que em trametin una mica de la seva força, que em recordin sempre qui soc,
aquell xiquet petit i humil, a qui irrita la injustícia.
Un cotxe aparca a la vorera, de forma
provisional, sense aturar el motor. S’obren les dues portes alhora. Del costat
del volant en surt un home, i del costat, una dona; entenc que la seva parella.
Ella dona la volta al vehicle pel darrere i ell l’espera dempeus, amb la mà
subjectant la porta del conductor. Mentre ella fa el gest d’acotxar-se per a
entrar, es donen un petó a la boca, i ell li desitja que li vagi molt bé.
Endevino que la separació serà menys curta que l’habitual, però no massa
llarga, que a ella l’espera algun repte vital, no sé si gran o petit, i que
compta amb el suport sempre dolç d’un petó.
7 de febrer de 2026. Consulto el saldo del
compte corrent del banc i comprovo, amb certa satisfacció, que és un número
enter (natural per a ser més exactes, afortunadament); és a dir, amb els
decimals a zero zero. Si em seguiu, sabreu que m’agraden les matemàtiques i els
números, les seves curiositats, tot allò que tenen de vegades de precís o de
aleatori. No cal ser expert per saber que la probabilitat que això passi és
d’un 1% i que, per tant, una de cada cent vegades el saldo no tindrà decimals.
Juganer, no em puc estar de comprovar quants
moviments hi ha hagut l’últim mes: trenta-tres. Com el nombre de transaccions
mensuals deu ser molt regular, calculo que cada tres mesos hauria d’haver un
saldo així, quatre cada any.
Jo mateix m’estic posant la pastanaga davant del
nas, i la temptació de consultar l’últim any ja és irresistible. El primer
sense decimals que trobo és al desembre de 2025 –tot just tres mesos enrere-, i
el següent a finals d’agost, pràcticament tres mesos més. Finalment, han estat
5 els saldos enters aconseguits l’últim any, dada molt propera al que anunciava
el càlcul de probabilitats.
Després, veig que el 5 de febrer de 2025 hi
apareix un altre nombre enter. La temptació de rastrejar més anys enrere, com
un arqueòleg viciat a buscar dades, està damunt de la taula; hi cauré?
Hivern. Primera hora del dia. Anant cap a la
feina, a uns quinze metres, veig un xiquet que dibuixa alguna cosa amb el dit
sobre el vidre del darrere d’un cotxe, aprofitant la condensació de la humitat
del matí, o la pols. Quan passo pel costat del cotxe, curiós, no em puc estar
de mirar si es tacta d’un dibuix escatològic, sexual, una cara somrient, una
frase tipus “neteja el cotxe, porc” o alguna cosa així. Però no, són unes
inicials: A, M, i una tercera que ha quedat a mitges quan s’ha mare l’ha cridat.
Potser reivindicava el seu nom i deixava constància de la seva existència, en
aquella edat en què ens comencenm a identificar nosaltres mateixos.
L’amo del cotxer quan el renti, o l aplujam
esborraran aquest rastre fugisser.
En una estanc, trobo una parella gran, que deuen
passar dels setanta. Ell agafa d’un prestatge una revista d’Història. Pel que
es veu a la portada, el reportatge principal deu tractar del franquisme. Ella
li pregunta amb cert to de reprovació, com si no fos la primera vegada que
passa “però no la tens, aquesta revista?” “De Franco? Me’n recordaria”,
contesta ell, deixant entreveure cert pes del passat.
Fa unes quantes setmanes que de nit, a la vora
de la constel·lació d’Orió, observo la presència de Júpiter. No soc expert; sols
un simple aficionat que coneix quatre dades collides a multitud de documentals
i articles d’astronomia, que devoro amb tanta passió com dificultat de retenir
i assimilar.
Ja intuïa que aquell punt lluminós que apareixia
amb la primera foscor devia ser un planeta, i l’he identificat gràcies a una
aplicació de mòbil.
Júpiter mai ha estat el meu preferit; sempre m’ha
atret més Venus, fàcilment identificable, o Mart per la proximitat i les mil
referències a la ciència ficció, o Saturn amb la bellesa dels seus anells, o
fins i tot els llunyans i desconeguts Neptú, Urà i Plutó. Tinc preferència pels
personatges secundaris, humils i petits, i he considerat que la grandesa d’un
planeta com Júpiter, no necessitava de la meva atenció.
Però ara ja deu fer un parell de mesos que està allí,
quiet en aparença, indiferent a la meva petitesa. Però voldria creure que
intercanviem les mirades, que s’ha establert una mena de vincle: jo, admirador
de les seves gegantines mesures, de l’elegància d’una òrbita magnífica; ell, commogut
de la meva admiració, sorprès de les històries que volten pel cap.
Sé que l’enorme distància que ens separa resulta
insignificant dins d’aquest univers aclaparador que ens acull. Sé que el nostre
temps és finit, que la seva llum no és altra cosa que un reflex, que fracassà
en el seu intent d’esdevenir estrella, que jo no em veig en la foscor.
Però de moment estem aquí, tots dos, compartint cada
nit un instant que em fa de referència, que em situa en la justa mesura de la importància
de tot plegat.
Des de que em
dedico a escriure, i a participar i organitzar activitats al voltant de la
literatura, sovint tinc la sensació que tota la il·lusió i l’esforç que hi diposito
no obté la repercussió que voldria. De vegades sembla que les passes no deixin
petjada, que s’emporta les paraules el
vent. Mai no arribo a caure del tot en el defalliment, tot i que –cada cop més-
em deixo portar per la temptació, o la necessitat, d’una mica de silenci, d’aixecar
el peu de l’accelerador. La passió sempre venç el risc de llançar la tovallola;
la passió, i alguna guspira que de tant en tant m’il·lumina, que em demostra
que alguna empremta resta rere el meu pas.
Fa anys que allibero
llibres, n’he deixat al carrer, a bars, a trens, a parcs... centeners d’exemplars
amb l’explicació que no es tracta d’un llibre perdut, sinó alliberat, i la
petició que m’escriguin explicant el seu destí. Poquíssima gent ho fa, menys
d’un 10%, però alguns dels els missatges que m’arriben esdevenen una injecció
de moral per a continuar, com ara aquest que transcric obviant alguna dada:
Bona tarda,
L’altre
dia, al CAP, vaig trobar el llibre Coppelius, el creador d’autòmats.
Dins del llibre hi havia la vostra adreça de correu, i per això he decidit
contactar per dir-vos que ja he acabat el llibre i que m’ha semblat molt
fantàstic i interessant.
Crec que
alliberaré el llibre i el deixaré en un armari que fa de biblioteca a la parada
de bus.
Era el
dia de Reis i vaig anar al metge perquè tenia ansietat, ja que estic acabant el
segon curs. Havia acumulat molt d’estrès perquè he acabat les pràctiques i el
primer trimestre, i després de les vacances tenia unes validacions. Feia 16
anys que no estudiava, i tornar a fer-ho m’ha comportat molt d’esforç i estrès.
He de
reconèixer que llegir el llibre ha estat una teràpia per a mi, perquè no tots
els llibres m’agraden, i aquest ha estat molt divertit.
Literatura de gran bellesa, per posar damunt dels silencis un tema tan dur. ës el primer llibre que llegeixo de l'autor, i no serà l'últim.
Us deixo dos petits fragments que m'han cridat l'atenció, i la lectura d'un altre.
I acobles el
teu silenci al de la teva germana. És un silenci cadáver, el de la teva germana.
Un silenci buit, una carcassa d’escates, com la que deixen els rèptils sobre la
terra molla quan ja fa mesos que han mort.
Havia
fet un refugi que era ella mateixa. Perquè quan necessites refugis els fas del
que sigui. . Els fas de la pluja i els fas de la fosca, els fas de la por i de
les coses que es moren i els fas de tu mateix i de totes les intempèries.
