54è joc literari

Aquest és l'últim joc literari del mes. Us recordo que el dia 5 de maig acaba el termini per a participar als jocs d'abril. L'endemà enviaré a tothom que hagi encertat algun joc un correu amb els números que els corresponen per al sorteig del premi del mes: un lot de 19 llibres de Manuel de Pedrolo, cedit per la Fundació Pedrolo.

Aquesta vegada es tracta d'encertar el títol del llibre que s'amaga darrere la imatge-enigma que us oferiexo, i el nom de l'autor/a. A títol informatiu us comunico que la imatge correspon a l'horari de sortida de trens de Tortosa en direcció Barcelona.

Si voleu alguna pista, podeu trobar el rostre de l'autor/a a Nau Argos. No és casualitat la col·laboració d'aquest blog, ja que gràcies a ell podré presentar avui el meu llibre a Blanes. I el fet d'anar cap a terres gironines potser té alguna cosa a veure amb el joc d'avui.

Com sempre, cal enviar les respostes a jesusimaite@gmail.com amb el vostre nom i població.

La plaça del diamant al Club de lectura

Aquest dilluns passat, els membres del Club de Lectura de Tortosa vam passar una molt bona estona parlant sobre La plaça del diamant, de Mercè Rodoreda, a la Biblioteca Marcel·lí Domingo. Aquesta tertúlia en especial va resultar molt animada, en part perquè el llibre, d'una bellesa i profunditat extraordinària, ens va facilitar la feina i perquè el Club de Lectura ha anat teixint un grup de persones sensibles i fidels que acostumen a assistir a les reunions i a participar cada cop més. Alguns i algunes també portaven els "deures" que els vaig manar, i portaven preparat algun fragment per a llegir, cosa que va fer més amena la vetllada.

Què és el Club de Lectura?, em preguntes alguna vegada. Doncs un grup de gent que s'ho passen bé parlant de llibres i de la vida, que ve a ser el mateix.

La propera reunió també promet molt: El curiós incident del gos a mitjanit, de Mark Haddon, el 26 de maig.

El meu Montsant

Com a homenatge a la muntanya del Montsant, decorat de molts dels meus records, faig un recull de fragments dels meus contes, il·lustrats amb fotos cedides per un dels meus blogs preferits, Té la mà Maria.

"Quan torna cap a casa ha de parar-se dos o tres vegades, perquè es cansa i li costa respirar. Aixeca els ulls i veu al Montsant que ja són les vuit. Són com vells amics i de tant en tant li parla, a la muntanya: “Sí, sí, jo també em faig vell, però a tu ja fa temps que et cauen les dents, noi”. Es refereix a les roques que amb el pas dels segles s’erosionen i cauen rodolant muntanya avall. De jove en va veure caure una, i encara es pot veure el rastre que deixà al seu pas; coses així no s’obliden. L’estrèpit que va moure i el núvol de pols que aixecà el van fer sentir petit, molt petit. Des de llavors es mira amb respecte la muntanya, com a un vell lleó adormit; però amb tendresa."

Fragment del conte Ombres antigues, inclòs a El vertigen del trapezista

"Quan feia quart d’EGB, pensava que el Montsant era la muntanya més gran del món. Ho dic així, tan tranquil, perquè sé que ningú se’n riurà de mi, almenys per aquest motiu; fóra com riure’s de les fantasies dels xiquets que tots hem sigut algun cop. "


"...des del terrat de casa de mons pares, de vegades me’l quedo mirant, per damunt dels campanars de l’església i de les teules velles del poble. Imagino que el seu rostre cansat també m’observa, que les seves roques nues, gastades de sol i fred, tenen prou força encara, i que si alguna cau i rodola, no és pel desig de deixar-se anar, sinó per les ganes de riure i córrer, com el xiquet que porto dintre."

Fragments del conte La muntanya més gran del món, inclòs a El vertigen del trapezista


"Tot el voltant és ple de turons i muntanyes velles, com vaixells en plena batalla, però que ara reposen a l’espera d’un flautista que els desperti. De totes elles, destaca el Montsant, com un gegant cansat i adormit que amb la dolçor del seu rostre ja no espanta cap nen."

Fragment del conte Mestressa de l'aigua, inclòs a Postres de músic.


"L’autobús està a punt de fer el cim del coll d’Alforja. Després del proper tomb es veurà ja el rostre del Montsant, amb la seva seriositat de pedra, amb la saviesa d’una muntanya vella i gastada."

Fragment del conte Abd-al-Azia, inclòs a Tens un racó dalt del món.

El petit trapezista se'n va a Blanes

Tinc molta il·lusió per a anar el dia 30 d'abril fins a Blanes. Concretament a la Fundació Àngels Planells, ja que, pel que m'han comentat, han preparat amb molt d'entusiasme i sensibilitat la presentació de El vertigen del trapezista a les 20.00 hores, amb la participació de diverses persones que llegiran alguns dels meus contes. L'acte promet.

De fet, aquesta és la primera presentació del llibre que vaig tenir programada, molt abans de la seva edició, gràcies a la màgia del món blocaire, de la mà de Jaume Puig i el seu Nau Argos.

No em fa peresa pujar des de Tortosa, ja que penso que els escriptors em de fer un esforç per a apropar-nos al màxim als nostres lectors i per fer conèixer els nostres llibres; especialment els que, com jo, no disposem de grans mitjans ni pressupostos per a promocionar-nos. A més, aprofitaré per a passar uns dies a terres gironines, amb l'esperança de tornar-hi aviat.

Com podeu veure, el petit trapezista ja es prepara per al viatge. Ha de prendre roba d'estiu o d'hivern? Caldrà paraigües?

Lletres d'aigua, de Jesús Fusté

Un tast de l'espectacle Lletres d'aigua, de Jesús Fusté, basat amb textos d'autors ebrencs, que no em cansaré mai de recomanar, perquè sé que us agradarà sense cap dubte. De fet, allà on va se l'aplaudeix amb ganes i desperta grans dosis d'emoció, com a Roquetes el divendres passat o a Tivissa el dissabte.

Desdefinicions (52)

Les Desdefinicions arriben a la seva 52a edició. Això vol dir 208 Desdefinicions i tot un any sense faltar a la seva cita de dilluns al matí, des del 2 de maig de 2007.

Sé que aquesta secció compta amb uns quants seguidors fidels, amants de prendre's amb una mica d'humor i ironia l'inici de la setmana. Sé que potser serà difícil de triar, però us demano que em feu arribar les vostres desdefincions preferides d'aquest primer any.



neutral. Neu que, paradoxalment, no es mulla.
Art-ur Bladé. Escriptor de Benissanet que convertia en art la seva forma de narrar.
fart. Pretesa expressió artística difícil d’empassar.
gaudir. Fruir de la bellesa dels edificis sorgits de la imaginació d’un conegut arquitecte reusenc (o era de Riudoms?).

Qui s'amaga darrere un rostre que no és seu?

Presentació d'Un rostre que no és meu

El fet de presentar Un rostre que no és meu, de l'Òscar Palazón, ha estat per a mi una autèntic plaer, atesos els lligams que ens uneixen.

Vaig conèixer personalment a l'Òscar en una trobada a les Borges del Camp, després d'intercanviar comentaris i visites amb el seu blog El vertigen del trapezista que, com molts ja sabeu, és el lloc d'on he extret el títol del meu llibre.

No crec en el destí, sinó en els milers de coses que ens passen cada dia, algunes de les quals resulta que són coincidències. Algunes d’aquestes coincidències són més fàcils de produir-se que unes altres i dues persones amb tarannàs i sensibilitats similars, és fàcil que, quan es creuen, contactin entre si. Com diuen, les muntanyes no es troben, però les persones sí.

Aquests dies , com heu pogut comprovar, la meva agenda ha estat carregadeta d'actes. A més de les diverses presentacions del meu llibre, de la diada de Sant Jordi, de la presentació de Cor de llop el passat dilluns, del Club de Lectura que he de preparar per a demà, d'haver de treballar a l'Ajuntament tots els matins, etc., em van trucar fa un parell de setmanes demanant si podia substituir el dia 26 d'abril el presentador del llibre guanyador del Premi de Narrativa Vila de l'Ametlla de Mar. En principi vaig demanar que em disculpessin, atesa la meva atrafegada agenda, ja que em seria impossible fer una presentació mínimament digna. Després de penjar, les meves estragades neurones van començar a connectar-se entre si i a processar la informació: Premi literari a l'Ametlla; presentació de llibre... Però si el guanyador havia estat l'Òscar Palazón! Els vaig trucar de seguida per a confirmar la meva col·laboració. Deu minuts després ja tenia el llibre a casa que m'he llegit amb voracitat, i que he comentat al post anterior.

L'acte de lliurament del premi va estar amenitzat amb un concert a càrrec dels professors de l'escola de música de l'Ametlla i, com sempre que vas a qualsevol lloc, t'hi trobes un blocaire que et saluda; aquest cop va ser el Jaume. Després vam anar a sopar i vaig poder compartir tertúlia amb Pep Olivé de Cossetània i alguns dels membres del jurats i parelles: Manel Ollé, Joan Rebull, Marta Magrinyà i Lisa Pujol (Jordi Cervera no va poder assistir).

Felicitats, Òscar, pel premi i sobretot per haver escrit un llibre excel·lent.

La foto, amb el petit trapezista al mig que ens fa de nexe d'unió, no correspon a aquest acte, sinó a una altra presentació.

Un rostre que no és meu, d'Òscar Palazón

Quan ens trobem davant del llibre, el primer que veiem, òbviament, és la portada que, per al meu gust, és de les més impressionants i de les millors que recordo, i que reflecteix el seu interior, ple de duresa, passions i rostres emmascarats, per la qual cosa cal felicitar l’editorial per la tasca que està fent darrerament en l’elecció de les seves portades.
El llibre està estructurat en dues parts molt diferenciades.
La primera en forma de capítols breus, tractats en primera persona, on l’autor es posa a la pell de diversos personatges que conformen la cara oculta i bruta de la nostra societat: pervertidors de menors, voyeurs, vells verds, skin heads, exhibicionistes. A mi, personalment, és la part que més m’ha agradat, i penso que deu haver estat una feina dura per a l’escriptor.
La segona està narrada en tercera persona i el lector va relligant les diverses històries viscudes a la primera part i, almenys en el meu cas, m’incita a fer una segona lectura, cosa representativa de l’alt valor qualitatiu de l’obra.
A més d’aquestes dues parts, cal dir que el text està escrit de forma molt original, prescindint molts cops de les normes de puntuació per tal de fer més viu un relat d’uns personatges que també prescindeixen de les normes ben vistes de conducta per la societat, almenys de màscara endins.
Molts cops, l’autor juga a enganyar-nos, i ens disfressa els personatges de víctimes, per a desemmascarar-los després amb un hàbil cop d’efecte que ens sorprèn. I jo valoro molt l’efecte sorpresa i l’originalitat en els llibres, i no deduir a la pàgina 15 quin serà el final.
Aquesta impressionant novel·la on posa al descobert els nostres baixos instints, pretèn delatar la hipocresia d’una societat on els seus membres volen amagar les deixalles pròpies sota les alfombres, i ens planteja preguntes terribles:
Qui som nosaltres?
Què amaguem darrera la nostra façana?
Quantes façanes tenim?
Qui està lliure de culpa?

Suposo que no és casualitat que les últimes paraules de la primera part del llibre siguin "hipòcrites de merda".

Un llibre impactant, agosarat, provocador, que no us deixarà indiferents. No us l'hauríeu de perdre.

El vertigen del trapezista a Santa Bàrbara, i més

Ahir divendres, dins del marc de les Jornades Culturals, a la Biblioteca de Santa Bàrbara, vaig presentar El vertigen del trapezista, en un acte organitzat per la Plana Ràdio, amb la col·laboració de l'Ajuntament.

En primer lloc vull agrair el tracte rebut per tothom, ple d'exquisida cortesia i amabilitat. Diverses vegades durant l'acte se'm va agrair la meva presència i el fet d'haver anat a un poble petit on, teòricament, la meva visita no tindrà tanta repercussió com en una ciutat gran. Tot al contrari, a mi m'encanta anar a pobles petits on, normalment, et sents més acollit i la relació que s'estableix és més senzilla i propera. A més, la grandesa dels pobles no es medeix en la seva extensió, ni en el nombre d'habitants, sinoó en la noblesa de la seva gent.

Durant l'acte van parlar el regidor de Cultura, Alfred Blanch, l'alcalde, Jordi Boronat, i per part de la Plana Ràdio, Josep Roig i Tere Giné. Aquests dos últims van llegit alguns dels contes, així com també la Roser Solé i dues joves col·laboradores habituals de la Plana Ràdio, la Míriam i la Sarai.

Cal dir que allà on vas et trobes sempre amb algun blocaire que et dóna recolzament. En aquest cas es tracta de Dani Gil, que no tan sols ha fet el reportatge fotogràfic, sinó que també m'ha deixat un bolígraf de l'Ebresfera que, per cert, no li he tornat.

En definitiva, un vespre encantador, que no es va acabar aquí.

Passades les nou, mentre tornava cap a Tortosa, vaig pensar que, tot i que probablement ja s'hauria acabat l'acte, podria passar per la Biblioteca de Roquetes on se celebrava el seu primer aniversari .
Deixo aquí les meves felicitacions per aquest any ple d'activitats, i m'afegeixo a l'acte d'homenatge que es va fer a Gerard Vergès, amb la lectura compartida per part d'autors ebrencs de l’obra poètica L’ombra rogenca de la lloba .

Encara vaig tenir temps de xerrar amb el personal de la Biblioteca i diverses persones de la cultura, com ara Emigdi Subirats i la seva dona Aracel·li, Vicent Pellicer, Francesca Aliern, Miquel Àngel Pradilla, Sisco Ollé, Xavier Aragó, Jaume Llambrich, Lluís Martín, i el meu cantautor de capçalera que havia fet un recital, Jesús Fusté i la seva banda.

Don't stop 'til you get enough, de Michael Jackson

Aquest dissabte una altra cançó amb molt de ritme, de mà del rei indiscutible del pop, tot i que es trobi en hores baixes. Dedicada a mon germà, que s'ho passarà força bé escoltant i veient el vídeo.

Més propostes al 52è joc literari

De tant en tant us proposo jocs de tipus creatiu. L'últim ha estat el 52è joc literari, on heu d'escriure un text breu inspirat en un post i on encara podeu participar fins el 5 de maig i entrar al sorteig del premi d'aquest mes. Fa uns dies ja vaig mostrar les primeres propostes. N''han arribat més.

La de la Carme Rosanas, ja la té penjada al seu blog.

I la Núria també.

I el Rafel Izaguirre aquí.

I Setes.

I Jordi Pujadas

...Després el pare es va tornar més callat. Un cop jubilat, morta la mare, es tancava a una habitació on tenia una petita biblioteca i l’ordinador. S’hi passava hores i mai se li va ocórrer preguntar què és el que estava fent. Més aviat l’ignorava. Ara s’adonava de la injustícia que havia comès i del dolor que li havia causat. Ara, però ja era tard.
Quan acabà de llegir se’n recordà d’un article publicat a Internet que opinava sobre la gradual desaparició del llibre escrit. De la substitució per altres mitjans de comunicació més moderns que feia possible la tecnologia i que gaudien de la preferència dels jovens. Va somriure amargament: Quina estupidesa, pensà. Que miren a les golfes i sabran qui són i de on venen!
El llibre, amb les mateixes fulles esgrogueïdes es troba a un lloc preferent de la petita biblioteca que li deixà el pare. Ara té una enquadernació acurada. Tapes de pell i el títol escrit amb lletres daurades. És el llegat més preuat del pare i que, algun dia, si Déu vol, transmetrà als fills perquè no obliden mai qui va ser l’avi i de passada perquè es reconeguin a ells mateixos quan vagin passant, una a una, les fulles esgrogueïdes.

Josep Cid. Fragment de la seva extensa proposta.

La vaig anar a trobar a l'adreça que m'havien donat. El propietari em va dur fins al seu davant. Tenia un to esgrogueït força angoixant i, entre les arrugues del llom i els bocins que havien nodrit algun peixet de plata, presentava un aspecte força deplorable. Aquella situació era del tot inversemblant: jo, a la meva edat i en plena forma, visitant una jove de poc més de vint anys en aquell estat. Era la sisena que veia en una setmana i totes presentaven els mateixos símptomes. Aquella malura estava adquirint dimensions d'epidèmia. En sortir vaig adreçar-me al propietari: "els d’ara no estan fets de la mateixa pasta que nosaltres".

Jaume Bech

1r aniversari de la Biblioteca de Roquetes

La Biblioteca de Roquetes celebra el seu primer aniversari amb un seguit d'activitats amb les quals m'hauria agradat participar, però m'ha estat impossible a causa de coincidir amb la presentació del meu llibre durant les Jornades Culturals de Santa Bàrbara.

Deixo aquí les meves felicitacions per aquest any ple d'activitats, i m'afegeixo a l'acte d'homenatge que es farà avui a Gerard Vergès, amb la lectura compartida per part d'autors ebrencs de l’obra poètica L’ombra rogenca de la lloba .

També els tinc enveja perquè després podran gaudir d'un recital musical a càrrec del cantautor Jesús Fusté.

Al Lecturas un altre cop

No sé qui s'encarrega de redactar el suplement Tot i més de la revista Lecturas, però aquesta setmana, al número 2927, hi torno a sortir. Com podeu veure, no puc dir de cap de les maneres que es tracti d'un "robado".

Cal fer justícia i posar de manifest que la foto està presa durant la presentació de El vertigen del trapezista a la llibreria Catalònia, i que en aquell acte també es va presentar la novel·la de Francesca Aliern, Cor de llop, l'autèntica triomfadora ebrenca del darrer Sant Jordi (en puc donar fe perquè vaig estar al seu costat força estona i no parava de signar) i que també hauria d'aparèixer a la imatge. Em dol que ella no hi surti.

A Barcelona, un fotògraf ens va fer moltes fotos durant la presentació, i la Paquita i jo, després, vam comentar que no sabíem on deurien sortir.

Cares del món (43)

La Cara del món d'aquest divendres no sé què s'està prenent, però, pel color de cara i la vista que fa, jo diria que no li senta gaire bé.

M'agrada que m'hagis buscat

M'agrada que m'hagis buscat i, sobretot, el fet de trobar-nos, i deixar que l'aigua i els dies corrin avall, amb el seu so petit i tendre.

Felicitats petites (41), la secció dels dijous

La Felicitat petita d'avui em servirà per a recordar un moment concret de la diada de Sant Jordi d'ahir, tot i que, de petita, no en tingui res.

Ahir no tenia res planificat, simplement estar-me una estona a diverses llibreries de Tortosa. Alguns lectors i lectores em van demanar que els signés un exemplar de El vertigen del trapezista, i cadascun d'aquest gests és suficient per a complir amb escreix els requisits mínims d'una felicitat petita, però en va haver un de molt especial.

Un xiquet d'uns dotze anys, Francesc, acompanyava a sa mare (tot i que després vaig comprovar que era a l'inrevés). A ell se'l veia una mica vergonyós, i assenyalava decididament amb la mirada el meu llibre. Tenia molt clar quin de tots volia, perquè els meus llibres anteriors ja els havia llegit. Li vaig dedicar carregat d'il·lusió i ell se'n va anar tot satisfet.

Degut a la seva innocència, possiblement cregui encara que als adults ens ampara l'experiència, la seguretat i la confiança en nosaltres mateixos; no sap que del nostre petit encontre, qui va sortir-ne més ple de felicitat vaig ser jo.

Bon Sant Jordi

Sant Jordi sempre ha estat un dia molt especial per a mi, des de que era un jove i tendre estudiant de BUP, apassionat per la lectura, que ni tan sols somiava convertir-se un dia en aprenent d'escriptor. Llavors ja era màgic passejar-me per la Rambla Nova de Tarragona, plena del sol avellutat del mes d'abril.

És un d'aquest dies comptats amb el poder de transformar-nos, de fer-nos més fàcil el somriure.

Bon Sant Jordi a tothom!

53è joc literari: Jordis i Roses

Avui, diada de Sant Jordi, festa grossa per tothom qui estima els llibres, el joc literari ha de ser especial per força. Gràcies als vostres coneixements ( i algun ajut extra del Google), segur que no us serà difícil enviar-me una resposta correcta, si remeneu per les vostres lleixes.


El joc d'avui consisteix en enviar-me les respostes a quatre preguntes:


a) Nom de dos escriptors que es diguin Jordi, i el títol d'una obra de cadascun.
b) Nom de dues escriptores que es diguin Rosa, i el títol d'una obra de cadascuna.
c) Nom de dos personatges que es diguin Jordi i el títol de l'obra.
d) Nom de dos personatges que es diguin Rosa i el títol de l'obra.

Us recordo que cal enviar les respostes a jesusimaite@gmail.com juntament amb el nom i població, i que el termini per a participar a qualsevol dels jocs del mes d'abril és el 5 de maig. Penseu que el premi d'aquest mes s'ho val: un lot de 19 llibres de Manuel de Pedrolo cedits per la Fundació Pedrolo.

Bon Sant Jordi a tothom!

Comentari sobre El vertigen del trapezista

Un nou comentari sobre El vertigen del trapezista ha aparegut a la Catosfera; concretament al blog Que el llegir no ens faci perdre l'escriure.

No us podeu imaginar quina importància té per a mi i fins on arriba el meu agraïment per totes les repercussions que ha tingut el llibre en diversos blogs.

Jo no sóc un autor conegut per la majoria del públic, ni apareixo de forma massiva en els principals mitjas de comunicació, ni ocupo gaires metres quadrats de llibreria.

Per exemple, fa poques setmanes em vaig passejar per una de les principals llibreries d'una important ciutat i vaig poder contemplar una bona pila del meu llibre al taulell de novetats. Fin aqui, bé. Fa pocs dies hi vaig tornar. La llibreria era plena a vessar, els taulells i passadissos curulls de llibres; però el meu no es veia per enlloc. Només en quedava un exemplar, en una lleixa, a la T de Tibau, ensenyant tímidament el seu llom primet, d'esquena a la gent que passejava remenant llibres.

Les vendes dels meus llibres depenen en gran mesura de l'amor amb què els tracti cada llibreter, i d'aquesta manera fluctuen moltíssim, des d'un lloc on se'n venen gairebé a centenars, fins a altres (molt propers a casa meva) on no n'hi ha cap o gairebé no es veu.

No vull plorar, al contrari, i sé que no sóc cap excepció i que som molts els que ho patim. Per tot això agraeixo moltíssim el vostre suport.

Pendent del temps

Una de les crítiques rebudes que més m'ha agradat va ser la de Jaume Puig, del blog Nau Argos, en un post sobre el llibre Postres de músic que es titulava El temps del rellotger, on se'm compara amb un rellotger per la manera de tractar el temps als meus contes. De fet, probablement, el pas del temps i la forma amb què ens afecta sigui un dels temes més habituals, no només dels meus contes, sinó de la literatura en general.

I és que el temps ens porta de cap, i sovint ens deixa penjats de qualsevol lloc, encara que no siguem trapezistes.