Primeres propostes al 56è joc literari

Ja han arribat algunes propostes per a participar al 56è joc literari. Animeu-vos, espero que en siguin moltes més.

Algunes es poden llegir als blogs respectius, com ara:

A l'atzar agraeixo
Imatges i paraules

I altres es poden llegir aquí:

Aquell havia de ser el meu primer dia. La meva primera interpretació. Havia nascut de part difícil. Moltes refoses pel meu gust. Els meus 1750 kg no havien ajudat gaire. De la foneria a la torre no va ser un camí de roses. Més d’un recordaria qui em va parir o la data que em van penjar. Però tot plegat, s’esvairia en el temps. Fins hi tot em van beneir. D’aquell dia en endavant marcaria el ritme de les gents i les miraria des de dalt. Però, com he dit, aquell dia, seria el primer. Tot era preparat, excepte jo mateixa. Sentia un cert pànic, fins i tot una certa tremolor. Penjada pels dos costats, a punt de fer el primer “swing”, a punt de fer-me sentir per primer cop. Malgrat no estava sola –les companyes animaven: no pateixis Tibau!-, aquella alçada em provocava vertigen: el vertigen del trapezista.
Jaume Bech

Din don don don don din don don així tota la vida i perquè m'he esquerdat una mica este capellà bolotes vol fondre'm i fer-ne una de nova. Que no saben que els costarà un renyó? Amb les campanes s'ha de ser tolerant com amb les persones grans! Oi que no fondrem algú perquè un dia estiga afònic? Oi que perdonem a tothom un petit defecte? Acostumeu-vos a la meua afonia, perdoneu-me!...

Tomàs Camacho-Alcanar

Voldrien que callés, però jo encara tinc moltes coses a dir. Fa segles que canto : canto a missa, canto a bateig, canto a morts i a pedregada, canto a foc. Canto quarts i hores, dia i nit. Des de la meva talaia presideixo el poble i domino els tres-cents seixanta graus de l’horitzó. A peu pla, el comunidor -a quatre vents- mira enlaire i somriu : quantes tempestes devem haver vist passar junts?. Dins les entranyes, el meu inseparable batall m’obeeix sempre que li mano feina i se’ns sent de tot el terme estant. A baix, fins fa poc, eren els quatre gats de sempre : des d’aquí dalt veia com l’escenari canviava amb el curs de l’any. Els camps ocres de l’hivern viraven cap a un verd esplendorós a la primavera, que es tornava ben ros al pic de l’estiu. A la tardor, les vinyes agafaven aquell to de rovell i els boscos donaven pas a la més sonora de les sinfonies de colors.

Però ells també van descobrir la bellesa del paisatge, -ai las !-, i ben aviat van venir-s’hi a establir, amb els seus cotxes, televisors, segones residències i piscines. Primer van aconseguir fer fora el bestiar. Es queixaven que la sentor dels fems els ofenia. De mica en mica s’han fet seu el poble i ara n’hi ha que diuen que amb els meus càntics no els deixo dormir i volen fer-me callar. Però encara hi ha qui conserva el seny i em defensa. Mentre hi hagi qui estima la meva companyia i la serenitat que ofereixo, no puc restar en silenci. Si jo callés definitivament, algú se sentiria abandonat, orfe d’aquella soledat sonora, ancestral, que fa tant temps que l’acompanya.

Josep Maria Sansalvador