Bellament avancen en l'inútil gest d'anar enlloc,
les onades.
Agraeixo la cessió de la foto a Sara Borja.
el bloc de l'escriptor Jesús M. Tibau, amb comentaris de llibres, desdefinicions, jocs literaris, nanocontes, lectures, emocions i reflexions més o menys improvisades. Porta'm al teu comerç, entitat, associació, reunió familiar o d'amics... Parlaré de què és per mi la passió d'escriure, el joc. Us llegiré textos, en farem a mitges, xalarem si també t'agrada la literatura. Més informació a jesusmtibau@gmail.com
11 comentaris:
Veure com es mouen les ones és un exercici tant sà i relaxant....
O recomençar eternament... talment les onades.
Però no és arribar, és gaudir del viatge.
Qui diu que no van enlloc???
Exacte Núria, has pensat el que he pensat jo.
EL MILLOR DELS PORTS
El millor dels ports
és el castell construït
per mans de somnis de nens,
els millor dels ports
són les petjades que pensen
en la infinitut blava
de l'altre costat de la esplendent catifa blava,
el millor dels ports
és la tovallola on pren el sol
l'humanitat amant del firmament,
el millor dels ports és la sorra
que xafen dos peus àgils
que tenen les mans agafades
per l'agulla infinita de l'amor,
el millor dels ports
és on arriben les ones
repetidament, perennenement, eternament i redundantment
per escriure versos amb babes salades i miratges dolços
per als ulls que les reben
amb le fotografies del cor.
Posdata: Les ones van al lloc més plaent per als humans, la riba color crema o de pell de pedra que és tota platja i que es divisa des dels espadats dels ulls, per fer infinitament bella la infinita arribada d'aquests sucres mòbils d'aigua que trenquen contra les humides estances de tots els castells de sorra que hem construït amb les mans de nen o amb els somnis d'humans.
A. Guiu.
Pero tenan el seu ritme.
Sí que van enlloc: a acaronar la sorra sobre la que dibuixem animals, paisatges i altres somnis impossibles.
Una abraçada!
Una foto preciosa que em recorda que aquest any, pel mal temps, encara no he anat a la platja...
El que més m 'inspira la foto i la teva frase és el mateix que a Noves Flors. Recomeçar sempre, i si pot ser amb la mateixa bellesa que elles.
Es desdibuixen en elles mateixes, es desgasten i desapareixen de sota la sorra.
Llegint aquest post he sentit com si jo fos les onades. Bellament escrit!
Publica un comentari a l'entrada