12 de març 2009

Felicitats petites (87) amb Woody Allen

Una de les meves escenes preferides, d'una de les pel·lícules que més m'agrada de Woody Allen, mostra en imatges l'essència de les Felicitats petites.
"Justa abans de morir-me volia trobar alguna cosa que donés sentit a la meva vida, i m'ha vingut una cosa al cap. Era un d'aquells dies de primavera fantàstics i es notava que aviat arribaria l'estiu. Aquell matí la Dorothy i jo havíem anat a passejar pel parc. Vam tornar al pis, estàvem asseguts tranquil·lament i vaig posar un disc de Louis Armstrong, que és la música que vaig crèixer estimant i, per casualitat, vaig aixecar els ulls i vaig veure la Dorothy allà asseguda, i recordo que vaig pensar què fabulosa que era i com m'estimava, i va ser la combinació de tot, del so d'aquella música i la brisa i com trobava, de maca, la Dorothy, i durant un breu moment semblava que tot encaixava perfectament i em vaig sentir feliç, gairebé indestructible segons com. És curiós; aquell simple moment de contacte em va commoure d'una manera molt profunda."

6 comentaris:

Delfica ha dit...

Un instant atrapat. En Woody és un mestre ensenyant-nos allò tan simple i que tots tenim davant sense que, sovint, siguem capaços de veure-ho.

Trini González Francisco ha dit...

És màgic trobar-se un mateix tornant-li el somrís a la Charlotte Rampling.

Carme Rosanas ha dit...

Moment col·leccionat!

Striper ha dit...

Bonica trtoballa atrapada en la bombolla de un somriure.

assumpta ha dit...

De les pel·lícules d'en Woody Allen ens ho quedem tot!
Les músiques escollides, els monòlegs, els diàlegs, i també com en aquest cas, els silencis...
PD. Vinc del bloc de l'òscar on he "agafat" un sugus... i ara aquí n'he trobat un altre. Gràcies.
;)

Anònim ha dit...

Brutal en la seva salvatge lucidesa!
M'encanta i em contagia la seva felicitat mostrada!

petons