Assegut a la penombra només resten dos camins: la claror enlluerna i pot fer mal als ulls, si no vas en compte; la foscor ens fa més dèbils.
Aixecar-se de la cadira és més que un gest.
Me se va passar la commemoració
Fa 1 hora
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
7 comentaris:
doncs sí, sí senyor... aixecar-se és més que un gest. Bonica foto Jesús... i animadores les paraules (encara que costin)
Caure ,no es el problema el problema es no aixecar-se.
Molt suggeridor, molt cert i molt metafòric. És així mateix.
Si s'està cansat millor la foscor, descansar en ella. Si no, cal aixecar-se sempre!
Aix, i sempre haver de decidir...
Que bonic que et queda, aquest blog!
A la meva mare li agradava molt la foscor sobre tot al estiu. Segurament que en ella els pensaments i meditacions fructifiquen. Anton.
Interesant reflexió. Bonica fotografia.
Cercar la llum sempre és necessari i vital per seguir endavant.
Publica un comentari a l'entrada