18 de juny 2009

Felicitats petites (91)

Thera m'ha recordant en el seu post una altra de les felicitats petites que ens arriben amb el bon temps: els peus nus.
Arriba el moment d'arraconar els mitjons (cadascú amb la seva parella, si tot va bé, o en una disbauxa descontrolada, si tot va millor), de mostrar al món els nostres peus blancs (per poc temps), de notar el tacte fred (o no tant fred) del terra, de badar mirant-se el moviment d'uns dits no acostumats a viure en públic.

8 comentaris:

Striper ha dit...

una lliure felicitat.

Thera ha dit...

Moltes gràcies Jesús!! Sí que ha estat tota una sorpresa! :))

Els peus, tan bonics, tan importants i tan amagats...

novesflors ha dit...

Una petita felicitat també per a mi.

Comtessa d´Angeville ha dit...

Al poble ens agradava jugar descalços. Les mares ens bonegaven quan ho veien, deien que quina poca vergonya anar sense sabates, que la gent es pensaria que no teníem diners. Després ens els frotaven al llavador, l'aigua eixia negra... No volien que embrutàrem els llençols.

Tujoilotis ha dit...

I caminar per la sorra i remullar-los al mar...

òscar ha dit...

una felicitat de la que en soc un veritable militant.

Ferran ha dit...

M'encanta caminar per l'herba, amb els peus nus!

Ferran ha dit...

PS: el comentari de dalt m'ha quedat una mica "Heidi", però és que m'agrada de veritat, caminar per l'herba sense sabates ni mitjons! :-)