Thera m'ha recordant en el seu post una altra de les felicitats petites que ens arriben amb el bon temps: els peus nus.
Arriba el moment d'arraconar els mitjons (cadascú amb la seva parella, si tot va bé, o en una disbauxa descontrolada, si tot va millor), de mostrar al món els nostres peus blancs (per poc temps), de notar el tacte fred (o no tant fred) del terra, de badar mirant-se el moviment d'uns dits no acostumats a viure en públic.
8 comentaris:
una lliure felicitat.
Moltes gràcies Jesús!! Sí que ha estat tota una sorpresa! :))
Els peus, tan bonics, tan importants i tan amagats...
Una petita felicitat també per a mi.
Al poble ens agradava jugar descalços. Les mares ens bonegaven quan ho veien, deien que quina poca vergonya anar sense sabates, que la gent es pensaria que no teníem diners. Després ens els frotaven al llavador, l'aigua eixia negra... No volien que embrutàrem els llençols.
I caminar per la sorra i remullar-los al mar...
una felicitat de la que en soc un veritable militant.
M'encanta caminar per l'herba, amb els peus nus!
PS: el comentari de dalt m'ha quedat una mica "Heidi", però és que m'agrada de veritat, caminar per l'herba sense sabates ni mitjons! :-)
Publica un comentari a l'entrada